Democràcia espanyola #404 Not Found

En molts aspectes s’ha produït una autèntica regressió en drets i llibertats

XAVIER ANTICH
XAVIER ANTICH

S’està convertint en un hàbit: quan arriba l’efemèride, treure les mòmies a passejar. I així ha tornat a passar. Arribem als quaranta anys del 78, la data mitificada de la mitificada Transició. Walter Benjamin ja es va enfrontar fa cent anys a aquesta concepció de la Història en majúscula que privilegia els moments emblemàtics en detriment dels processos i de la lletra petita de la història, que són els que permeten entendre les coses.

Ja era previsible que tornés a comparèixer, però sentir de nou el president dels GAL fent l’elogi en bucle d’una transició a la democràcia que no va saber evitar els crims d’estat i que n’ha passat pàgina amb total frivolitat, posa els pèls de punta. Poques coses a celebrar d’una democràcia que es va instituir com una primera fase d’un procés normalitzador de la modernització retardada i que, quatre dècades després, s’ha revelat com una barrera per a qualsevol possibilitat d’anar més enllà en termes democràtics i, fins i tot, com una concessió excessiva que cal sotmetre a una revisió reaccionària. En realitat, res a celebrar en una democràcia que conviu sense problemes de consciència amb la indecència de tenir presos polítics i exiliats i, ara, amb quatre vagues de fam de representants electes del Parlament de Catalunya elegits democràticament encara no fa un any, i empresonats preventivament. Res a celebrar quan es condemna gent per exercir drets fonamentals, com Valtònyc, condemnat, per cantar una cançó, a 3 anys i mig de presó per l’Audiència Nacional i ratificat pel Tribunal Suprem. Per les lletres de les seves cançons! Ni el franquisme va arribar tan lluny! I és només un exemple.

És imprescindible tornar a visionar 'El Año en que el Futuro Acabó (Comenzó)', de Marcelo Expósito, que esventrava la tramoia de les imatges glorificades de la Transició

El 1997, quan es complien 30 anys de les primeres eleccions democràtiques, l’artista Marcelo Expósito, davant dels fastos que ja aleshores van fixar definitivament el model commemoratiu, basat a explicar les meravelles del que havia passat a partir d’aleshores, va proposar un experiment. A diferència de la història mitificada de la Transició, que operava en l’imaginari com un toc d’inici de festa a partir de 1977 (o 1978, tant se val on es posi l’èmfasi), i llegia la història com el desplegament beneficiós d’una nova època, Expósito va procedir a la inversa, anant cap enrere. En el vídeo 'El Año en que el Futuro Acabó (Comenzó)', de títol ben eloqüent, partia de les imatges d’aquell 1977 mitificat i les prenia, no com el començament de res, sinó com el final d’alguna cosa que es remuntava a les dècades anteriors de dictadura. Excavant en les imatges glorificades acríticament d’aquell 1977, esventrava la seva tramoia i buscava, més que la ruptura, la continuïtat amb el passat reprimit, silenciat i oblidat. L’efecte era esfereïdor, perquè feia emergir els fantasmes de la dictadura que suposadament havien quedat enrere com el passat pròpiament reprimit per una amnèsia planificada i encara latent. És imprescindible tornar a visionar el treball de Marcelo Expósito, i faria bé la televisió pública de programar aquest exercici de mirada crítica al passat en horari de màxima audiència. Segur que gent com el gran Pere Portabella, que coneix molt bé aquest treball, tindrien moltes coses a dir.

Perquè a hores d’ara ja no cola tornar a presentar allò de què ara alguns commemoren quaranta anys com el principi d’alguna cosa que ha reportat uns beneficis que cal lloar amb càntics. Ja no cola allò que “mai Espanya ha disposat en el segle XX d’un període tan llarg de pau i democràcia”. Perquè l’estat de salut de la democràcia espanyola és molt deficient en termes comparatius amb les democràcies madures i homologades del nostre entorn. La democràcia, ho sabem, és sempre deficient i perfectible per definició. Però la democràcia espanyola, tal com va quedar fixada el 1978, era ja aleshores i ho és encara més clarament avui, una primera fase per a una modernització política que, a Espanya, portava tres segles de retard. I no només no s’ha avançat des d’aleshores (els morts continuen a les cunetes, els criminals del franquisme continuen impunes, tant els vius com els morts, i el Valle de los Caídos continua amb la seva creu plantada al cor de la Península, quan democràcies de tot el món, que van sortir de la dictadura anys o dècades després, ja han fet els seus deures respecte a les seves memòries traumàtiques), sinó que, fins i tot, en molts aspectes, s’ha produït una autèntica regressió democràtica pel que fa al respecte i la protecció de drets i llibertats fonamentals.

El 78 no va ser la porta que va conduir a la democràcia, els dret i les llibertats, sinó el tap que va impedir trencar amb les estructures i els aparells d’estat de la dictadura, alguns dels quals encara ben vius avui, per garantir el que podria haver estat una democràcia sana. O més que un tap, la porta infranquejable de 'Davant la llei' de Kafka, aquella porta infranquejable que es trobava un home que volia saber el que és la llei i que, anys després, quan mor, descobreix que, tot i la llarga espera, mai ningú li hauria permès travessar.

Xavier Antich és filòsof i professor de la UdG.

Més continguts de