22/12/2021

Abusadors de la democràcia

2 min

La decisió del govern de Catalunya de querellar-se contra Pablo Casado per les seves declaracions aberrants contra l'escola en català no tindrà segurament (tret que hi hagi alguna sorpresa) gaire recorregut al Suprem, però és interessant perquè apunta a un dilema que és important en els nostres dies: què s'ha de fer amb les provocacions i les mentides de l'extrema dreta (o la dreta extrema, com alguns anomenen el PP)? Denunciar-los, querellar-s'hi, té l'inconvenient que implica entrar al seu joc i prendre el camí de la judicialització de la política. Però no fer-ho, no respondre amb les eines legals a l'abast, pot donar a entendre que no se'ls oposa resistència. Al cap i a la fi, la lògica de l'actuació i de les paraules del PP és de confrontació (no sé si intel·ligent, però no retòrica, sinó certa i contundent), de manera que, sempre que ataquin i no trobin resposta, entendran aquesta manca de resposta com un pam de terreny guanyat. Ara bé, respondre'ls amb querelles també els pot complaure, en la mesura que han aconseguit ser ells qui duguin la iniciativa i els altres els que es vegin –ens veiem– obligats a anar-los al darrere.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Hi ha encara una altra derivada de la qüestió, i és l'abús de la llibertat d'expressió per part dels líders polítics més desaprensius. A Casado segurament li valdrà, precisament, la llibertat d'expressió per escapolir-se, davant del Suprem, de les acusacions que la Generalitat formula contra ells (injúries, calúmnies i incitació a l'odi contra el professorat). Algú podrà adduir, i amb raó, que aquesta llibertat d'expressió que empara el líder del PP quan difama grollerament no tan sols els docents, sinó tota la comunitat educativa que té el català com a llengua de l'ensenyament, no s'aplica de la mateixa manera quan es tracta d'humoristes, rapers o altres líders polítics (independentistes i/o d'esquerres) que posen en qüestió símbols i personatges del sistema polític i institucional espanyol. La desigualtat és visible per a qui la vulgui veure, però el cert és que la llibertat d'expressió regeix també, en principi, per a aquells que intoxiquen deliberadament el debat públic. 

En realitat el problema ve implícit amb la idea mateixa de la democràcia moderna, ja que l'estat de dret necessàriament ha de garantir la llibertat d'expressió, dret fonamental, també a aquells que perverteixen la democràcia, i fan un mal ús dels seus mecanismes, per tal d'aconseguir el poder. És el mateix problema que es plantejava amb Trump, fins que Trump va ser finalment interceptat, no tant per l'estat de dret com per Twitter, quan li va tancar el compte. El punt feble de la democràcia, en resum, és que queda indefensa davant d'aquells que n'abusen. Aquells que se n'omplen farisaicament la boca, precisament per dur-la a un carreró sense sortida. Els desaprensius –les extremes dretes i les dretes extremes– el tenen ben detectat, aquest punt feble, i pensen treure'n tot el profit que puguin. És un joc pervers amb les cartes marcades que fa temps que dura i que tot fa pensar que durarà encara més.

Sebastià Alzamora és escriptor
stats