18/06/2022

Quan acceptes que no hi ha sortida, comences a sortir-te’n

3 min

Quan acceptes que no hi ha sortida és quan comences a sortir-te’n. Estem en un d’aquests moments, en una d’aquestes cruïlles. Ni taula de diàleg ni confrontació intel·ligent. Qui més qui menys, amb la boca gran o petita, tots hem anat acceptant que cap dels dos camins porta enlloc. A l’altre cantó no hi ha ningú disposat a dialogar i en aquest costat no hi ha prou intel·ligència ni cohesió ni força per confrontar-se amb un Estat rocós amb tics autoritaris.

La retòrica dels dos partits majoritaris de l’independentisme s’està esgotant en ella mateixa, cada cop resisteix menys el contrast amb la realitat. Està esdevenint retòrica buida. No es pot construir un país, és a dir un futur, ni es pot governar un present, amb discursos de cartró pedra, amb meres tramoies que només serveixen per amagar les pròpies fragilitats i per tirar-se agrament els plats pel cap els uns als altres, a veure qui és més traïdor, més ingenu o més irresponsable. I per si algú se n’havia oblidat, aquest circ de retrets diaris passa entre dues colles que governen juntes. L’espectacle no fa sinó provocar més i més desconfiança i desencís entre els soferts espectadors, antany compromesos i esperançats.

El joc ha esdevingut diàfan i ridícul per a la majoria. Ara només falta que els mateixos partits, ERC i JxCat, s’adonin que van pel món esparracats i comencin a pensar en un nou vestit. Estaria bé que uns i altres anessin a un sastre professional, algú creatiu però que toqui de peus a terra, que conegui amb precisió el clima polític i social d’aquests nostres verals i que els prengui bé la mida tant a republicans com a juntistes. Algú, en fi, que sàpiga de debò de quin peu calça el país, que tingui molts clients diversos i, per tant, una versemblant perspectiva de les necessitats i anhels globals. No hi ha res com conèixer bé allò que vols vestir, allò que vols canviar.

Vestir bé, que en el cas que ens ocupa vol dir ideològicament, programàticament i estratègicament bé, és una condiciósine qua non per convèncer. La política, ara i sempre, té un bon component de seducció, de comunicació. Les formes són importants perquè són l’expressió del fons. És allò tan suat de l’estret parentiu entre ètica i estètica.

Però anem al gra. Primer, en tot cas, ERC i JxCat han d’acceptar el que tots ja veiem, que van mal vestits, mal equipats: les idees els cauen malament, els van balderes o estretes. Tot plegat fa més aviat vergonya aliena. El pengim-penjam ja és notori i indissimulable. I no serveix l’excusa que a Madrid també van pèssimament abillats i fan igualment pena, que a la dreta mesetària no els cauen els anells per posar-se vestits retro d’època franquista i que a l’esquerra socialista canvien cada dia de jaqueta en un tacticisme eclèctic delirant. Allí, esclar, tenen l’avantatge que ho dissimulen amb la pàtina dels diners que aquí no arriben i amb la del poder que aquí no tenim. Ja se sap: un mal vestit car portat per un poderós sempre cau millor que un vestit barat en un no ningú.

Tinguem clar, però, que no hi ha vestits màgics que et tornin una imatge perfecta quan et mires al mirall. Per molt que ens guarnim, som qui som i som els que som. Un bon equipament (idees amb més gruix i concreció) no els farà volar, ni la seva moda s’encomanarà de cop a les multituds. En temps de canvi climàtic i crisis recurrents, el vestit ideològic, programàtic i estratègic que es faci l’independentisme ha de ser còmode i adaptable, i si a més és vistós i atractiu, doncs fantàstic. Ha de ser també presentable tant de portes endins com de cara a Europa i el món. I si pot ser de llarga durada, o sigui, mínimament reciclable en funció de la temporada, millor. Perquè hi ha una altra cosa important a tenir en compte: la sortida de l’atzucac demana temps. Acceptar això també és començar a sortir del pou.