El llarg adeu d’Angela Merkel

Angela Merkel va anunciar que renunciarà a liderar la Unió Democratacristiana (CDU) i no serà candidata a la reelecció com a cancellera quan s’acabi el seu mandat actual, el 2021. Alemanya s’acosta a un moment crucial. Des del 1949, el país només ha tingut vuit cancellers, així que la marxa de Merkel serà qualsevol cosa excepte un fet quotidià. A més, un canvi en el càrrec més elevat d’Alemanya sol anar acompanyat d’un canvi polític i social més ampli.

Després de ser elegida per quarta vegada el setembre del 2017, era poc probable que els votants alemanys la portessin a un cinquè mandat. Amb el temps, la gent es cansa dels líders. Però la transformació que s’està produint en la posició d’Alemanya pel que fa a la política interna i externa és més important que un canvi de lideratge. Les ruptures que hi ha hagut en l’àmbit internacional estan fent trontollar els fonaments de la democràcia de la postguerra a Alemanya. Sota el poder de Trump, els EUA han repudiat Occident i tot el que representa. El 29 de març del 2019, el Regne Unit abandonarà la UE. I a l’est, la Xina ha emergit com un nou poder mundial.

En termes més generals, el centre de gravetat de l’economia mundial està passant ràpidament del nord de l’Atlàntic a l’est d’Àsia. La revolució digital, el big data i la intel·ligència artificial estan canviant la manera de treballar i de viure. I les crisis internes de la UE no només han continuat, sinó que s’han intensificat, mentre que els conflictes crònics del Pròxim Orient i l’Àfrica representen un risc extern persistent per a l’estabilitat europea. Durant anys, tant el model econòmic com l’estratègia de seguretat d’Alemanya han girat a l’entorn de la integració dins d’Occident i del paper d’Alemanya dins de la UE. Però els reptes actuals requereixen un nou plantejament estratègic. La pregunta per al pròxim canceller serà: “ Quo vadis, Alemanya?”

Vagi cap on vagi Alemanya, una cosa està clara: la transició entre Merkel i el seu successor provocarà una profunda reorganització del sistema de partits del país. Durant dècades, la CDU, de centredreta (en aliança amb la seva branca bavaresa, la Unió Social Cristiana), i el Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD), de centreesquerra, han sigut els dos grans garants de la continuïtat i l’estabilitat polítiques. Però, igual que alguns partits dominants d’Europa, la CDU/CSU i l’SPD ara estan en crisi. L’SPD ha perdut tant suport que potser no sobreviurà; i tot i que la CDU/CSU continua sent la força única més forta de la política alemanya, s’enfronta a un profund desafiament estructural.

Des del 1949, l’estructura de “partits germans” de la CDU/CSU li ha permès assegurar-se la cancelleria. Ara bé, en una Alemanya ampliada i reunificada, amb set partits diferents al Bundestag, aquesta configuració ja no funciona tan bé com abans.

Després de la caiguda del Mur de Berlín, la reunificació i un període de molt atur i de reformes aparentment interminables, Merkel estava destinada a posar fi a tot aquest enrenou. El fred pragmatisme es va convertir en l’ordre del dia. Amb l’economia en auge, semblava que el cel sempre hagués de ser blau. Però ara s’han acabat els dies assolellats. L’aparició d’un nou ordre global planteja als legisladors i als polítics qüestions estratègiques de pes que no poden ajornar. La principal és definir el paper que Alemanya -i Europa- han de tenir els pròxims anys. D’aquí una dècada, en quina posició estarem els europeus i què defensarem?

Merkel no ofereix respostes satisfactòries a aquestes preguntes. El seu pragmatisme consumat s’ha convertit en el seu pitjor enemic. Fins i tot quan ha adoptat decisions molt importants -històriques, de fet-, s’ha basat en consideracions polítiques limitades i curtterministes. L’eliminació gradual de les centrals nuclears d’Alemanya, la suspensió del servei militar obligatori i les respostes a la crisi financera del 2008 van ser mesures merament tàctiques. L’única excepció es va produir el 2015, quan per principis va obrir les portes d’Alemanya a un milió de refugiats.

L’enfocament davant la crisi financera seria el seu principal error. Va advocar per una resposta europea conjunta en lloc de defensar mesures d’àmbit nacional i una mera coordinació entre els governs de la zona euro. Des d’aleshores, tot el projecte europeu ha anat pel pedregar.

Sens dubte, Merkel serà recordada com la cancellera dels “dividends de la pau” i, possiblement, com l’última cancellera del sistema de partits de l’Alemanya de la postguerra. Però ara la persistent crisi d’Europa també formarà part del seu llegat i suposarà un desafiament difícil per als seus successors. El que vindrà a continuació és impredictible. Dependrà molt de si Alemanya, juntament amb França, continua aspirant a complir la seva missió europea.

Copyright Project Syndicate

Traducció: Marc Rubió Rodon