El perill de la legislatura que comença

La dreta s'ha vist superada, però ha consolidat unes posicions ideològiques indefensables fa uns anys

La mobilització del votant d'esquerres ha aturat l'envit de la dreta de Colón. En vots, però, els blocs d’esquerra i dreta estan empatats. La llei D'Hondt, però sobretot Catalunya i el País Basc, han evitat la victòria de la dreta. Tal com diu David Miró, la dreta dividida, marginal a Catalunya i inexistent al País Basc, pot estar una llarga temporada sense manar. Sent això cert, els més d'11 milions de vots a la dreta tenen un pes polític i sociològic innegable. ¿Podem dir llavors que la dreta ha pagat, més enllà de Catalunya i el País Basc, la seva radicalització i l'abandonament del centre com s'ha afirmat?

Crec que no. En primer lloc, perquè a Espanya no hi ha una tradició centrista, no hi ha hagut partits centristes d'àmbit estatal consolidats com en altres països europeus. Una cultura centrista no es construeix en dos dies. En segon lloc, perquè la majoria de votants presumptament centristes perduts pel PP han anat a parar a Vox i a Cs, dos partits que han fet campanyes d'un to igual o més dretà que el PP. La dreta ha perdut perquè l'esquerra s'ha mobilitzat. Rivera ho sap, i per aquesta raó no té cap problema a plantar cara a les pressions de la patronal i rebutjar un pacte amb Sánchez i continuar competint pel lideratge de la dreta. La dreta té una idea que alimenta des de fa anys, i no crec que ara pugui fer un gir brusc cap al centre quan té més d'11 milions de vots.

És una assumpció equivocada pensar que en les societats liberals democràtiques l'espai on hi ha més votants potencials és, per defecte, el centre ideològic

Les referències constants al centre parteixen de l'assumpció equivocada que en les societats liberals democràtiques la centralitat política, és a dir, l'espai on hi ha més votants potencials, és, per defecte, el centre ideològic. És a dir, l’espina dorsal de l’electorat encarnaria els valors liberals democràtics: tolerants, moderats, pactistes i pragmàtics, que entenen el pluralisme com a un valor positiu. La centralitat, però, no és liberal, sinó que pot està representada per qualsevol cosmovisió ideològica segons el moment polític. Per aquesta raó, la política actual consisteix bàsicament en definir els contorns de la centralitat, mitjançant relats que situïn el debat polític en temes que afavoreixin la teva formació política. Això és un exercici d'anada i tornada: des del lideratge polític, per una banda, s'intenta transformar l'opinió pública a partir de l'acció política, i per l'altra, es busca detectar i integrar en el discurs els corrents d'opinió de fons que poden configurar identitats polítiques. La comunicació política, els assessors gurus i les dades proveïdes per les empreses demoscòpiques són els engranatges d'aquesta maquinària política que no para mai.

El problema és que aquests assessors necessiten simplificar la política i els polítics com si fossin una successió d'algoritmes. Mentre homenatgem el guru, el polític esdevé una màquina de repetir idees precuinades, de fer flist-flasts i elucubracions més pròpies d'una taverna. La pobresa del debat polític representa la reducció de la política a un tacticisme primari en què el poder és un fi en si mateix. Així, la banalització de la política és gairebé inevitable; les ideologies, la dialèctica dels debats i els models de societat són mers instruments mal·leables per ajudar a dibuixar el relat.

El nou rei d'aquest món és Iván Redondo, l'assessor àulic de Sánchez. El cervell que hi ha darrere de l'estratègia del PSOE, que s'ha basat en construir la imatge presidencialista de Sánchez però sobretot en fer un contrapunt en positiu a la rònega foto de Colón i la seva antipatia reaccionària i alhora avisar dels seus perills per mobilitzar l'esquerra. Una altra victòria al currículum de Redondo després de l'alcaldia d'Albiol, aquella vegada construint una majoria al voltant de l’eslògan xenòfob 'Limpiando Badalona'. O la presidència d'Extremadura de Monago, aquell que li deia a l'alcalde Trias allò de "Si tencs collons dímelo a la cara". Tot un professional, diuen.

La dreta s'ha vist superada, però ha consolidat unes posicions ideològiques indefensables fa pocs anys. Més d’11 milions de persones que voten a favor d'una Espanya neoliberal i uniforme on Catalunya i el País Basc són electoralment prescindibles i socialment negligibles, terra conquerida. La dreta té un pla per a Espanya i seria un error pensar que, a llarg termini, el PSOE pot viure del tacticisme líquid de l'hàbil Redondo sense tenir una visió progressista per construir una centralitat política duradora. Reduir el debat polític a un frontisme tàctic buit de contingut o fer cants de sirena a Ciutadans és regalar-li la iniciativa a la dreta i continuar empobrint el debat. Aquests dos elements poden facilitar, en un probable context de crisi econòmica, que la centralitat política es mogui cap al projecte que defensa la dreta. Confiar que hi ha un centre polític significatiu que obligarà la dreta a 'moderar-se' pot ser un altre error fatal. Històricament, la reacció a Espanya sempre s'ha combatut des de l'esquerra.

Quan tornarà a governar la dreta a Espanya?

Més continguts de