17/08/2021

Afganistan: l'endemà de l'endemà

4 min
Talibans a Kabul

¿Es pot considerar un fracàs estrepitós la missió dels Estats Units a l’Afganistan? Per contestar, recorreria a una de les meves màximes categòriques sobre el periodisme al Pròxim Orient: quan es produeix un fet històric, cal distingir entre l’endemà i l’endemà de l’endemà. Tot el realment transcendental s’esdevé l’endemà de l’endemà, quan tot el pes de la història i les despietades correlacions de poder s’imposen.

Doncs bé, això mateix passarà a l’Afganistan, tant en relació amb els talibans com amb Joe Biden.

Comencem pels talibans. ¿Reprendran el poder des del punt on el van deixar fa 20 anys: servint de refugi d’Al-Qaida, imposant amb zel el seu islam purità i sotmetent i maltractant les dones i les nenes? ¿Els talibans s’embarcaran en l’empresa de mirar d’atacar objectius nord-americans i europeus al seu territori? No ho sé. El que sí que sé és que ben aviat hauran de fer front a una enorme pressió per impartir ordre i oferir llocs de treball als afganesos. Per aconseguir-ho, caldrà ajuda internacional i inversions de països en què els Estats Units tenen molta influència: Qatar, els Emirats Àrabs Units, l’Aràbia Saudita, el Pakistan i els estats membres de la Unió Europea.

“Els talibans post-2001 han demostrat ser una organització més política, capaç d’aprendre i més oberta a la influència de factors externs”, afirma Thomas Ruttig en un article escrit per al Centre de Lluita contra el Terrorisme de l’Acadèmia Militar dels Estats Units, segons el Washington Post. Els primers indicis (abusos de tota mena perpetrats pels talibans) no són gens prometedors. Tot i això, hem de veure com assumeixen el ple control del país, si és que ho aconsegueixen.

D’altra banda, no oblidem que, quan els Estats Units van envair l’Afganistan el 2001, els iPhones, Facebook i Twitter ni tan sols existien. Aquesta vegada els talibans no ho tindran ni de bon tros tan fàcil per ocultar els seus abusos al món i a la resta d’afganesos. El 2001 a l’Afganistan gairebé ningú no tenia mòbil. Actualment, en té més del 70% de la població i una gran part té mòbils amb connexió a internet. Malgrat que el sol fet de posseir un mòbil no tingui res d’inherentment liberalitzador, segons un estudi fet el 2017 per Internews, a l’Afganistan, les xarxes socials “ja propaguen els canvis, atès que s’han convertit en una plataforma on denunciar casos de corrupció i injustícia, cridar l’atenció sobre causes que els mitjans tradicionals encara no han tractat i on aparentment qualsevol usuari pot donar veu a l’opinió pública”. Pot ser que els talibans ho tanquin tot sense més ni més, però també pot ser que no en siguin capaços.

Cua de camions fugint de l'arribada dels talibans, en els últims dies a l'Afganistan.

Alhora, un article sobre l’Afganistan publicat a la revista Time el 7 de juliol assenyalava: “Quan les forces que comptaven amb el suport dels Estats Units van expulsar els talibans del poder el 2001, pràcticament no hi havia nenes escolaritzades al país. Actualment, n’hi ha milions, a més de les desenes de milers de dones que van a la universitat i cursen estudis de tota mena, des de medicina fins a pintura de miniatures”. És possible que l’endemà de l’endemà els talibans decretin que s’han de tornar a tapar totes amb burca i tanquin les aules on estudiaven. Però també pot ser que topin amb la resistència de les seves dones i filles, una oposició amb què mai no s’havien trobat. No ho sé.

¿I si tots els afganesos més qualificats proven d’emigrar, entre els quals els funcionaris, lampistes, electricistes, experts en reparació d’ordinadors i mecànics de cotxes? L’Afganistan d’avui pateix molt més estrès mediambiental que el país que van governar els talibans fa 20 anys. Segons un informe publicat l’any passat per National Geographic, “l’Afganistan és un dels països més vulnerables al canvi climàtic de tot el món i un dels menys ben equipats per afrontar el que vindrà”, entre altres coses, sequeres, inundacions, allaus, despreniments de terra, fenòmens meteorològics extrems i desplaçaments de població massius.

Per a l’equip de Biden, es fa difícil imaginar un endemà pitjor a Kabul. El seu fracàs és espantós i inexplicable. Això no obstant, Biden va assegurar –en una afirmació que compartia l’equip de Trump–que els Estats Units serien un lloc més segur i més capaç d’afrontar qualsevol amenaça terrorista si sortien de l’Afganistan. Quan, dilluns a la tarda, va comparèixer davant del país, va insistir en aquesta afirmació. En essència, l’equip de Biden sosté que l’antiga manera d’intentar protegir els Estats Units del terrorisme del Pròxim Orient mitjançant l’ocupació i la construcció nacional no funciona i que hi ha una manera millor de procedir. Ens haurà de dir quina és aquesta manera i demostrar-ne l’eficàcia l’endemà de l’endemà.

En aquests moments hi ha tota una pila de països (Líbia, el Líban, el Iemen, l’Afganistan, Somàlia) que han expulsat les potències colonials que els controlaven en el passat (i que hi van portar ordre i desordre al mateix temps), però que han fracassat de manera manifesta a l’hora de governar-se ells mateixos. Com s’ha d’actuar davant d’aquest fenomen?

En els últims 20 anys, els Estats Units han intentat defensar-se del terrorisme procedent de l’Afganistan mirant d’acompanyar el país en el camí de l’estabilitat i la prosperitat a través del foment del pluralisme de gènere, el pluralisme religiós, el pluralisme educatiu, el pluralisme als mitjans i, en últim terme, el pluralisme polític. Aquesta teoria no estava equivocada. Sense aquest pluralisme, ni l’Afganistan ni cap d’aquests altres estats fallits (ni els Estats Units, tot i que això ho deixaré per a una altra columna) no es podran adaptar als canvis climàtics i tecnològics del segle XXI.

Ara bé, la teoria confiava que hi hauria prou afganesos disposats a implicar-se en favor de més pluralisme. I molts hi estaven. Però massa afganesos, no. Per això, Biden va decidir que calia deixar de fer aquest esforç. Tant de bo tingui raó. En qualsevol cas, se’l jutjarà pel que passi l’endemà de l’endemà.

Thomas L. Friedman és periodista, tres vegades guanyador del premi Pulitzer

Traducció: Ignasi Vancells Mora

Copyright The New York Times