Això de Melilla és normal
Aquests dies ens assalten imatges de cossos amuntegats, de cossos que potser continuaven morint mentre eren colpejats per agents marroquins. Imatges de les devolucions en calent i de les fosses comunes en què van ser enterrats. La primera resposta del president del govern va ser que “l'operació” –la matança– va estar “ben resolta”. Fins i tot l'ONU demana una investigació.
El que ha succeït pot semblar excepcional però respon a la lògica de la frontera sud cisellada a base de concertines, cops de porra, pots de fum o pilotes de goma en la pell dels que van saltar la tanca. És la normalitat. Aquests cossos no es converteixen en imatges sempre, només a vegades, i per ser-ho han d'aparèixer com a cossos amuntegats que els agents colpegen quan amb prou feines poden moure's. Han de morir 37 a la vegada en comptes de gota a gota perquè apareguin en els informatius i el president pugui felicitar-se públicament per l'efectivitat dels seus agents de seguretat desplegats a banda i banda de la frontera, els d'Espanya i els del Marroc, tots al servei de “protegir” la nostra frontera. Protegir matant, perquè la lògica és de guerra.
La normalitat de la frontera espanyola és la d'almenys 4.400 persones mortes intentant arribar a les nostres costes l'any passat –un 103% més que el 2020–, segons dades de l'ONG Caminando Fronteras. El normal és morir travessant la frontera marítima, l'extraordinari és sortir en els telenotícies, perquè el que és habitual no és notícia. La majoria tampoc volem que ens recordin que passa diàriament perquè implica haver de derrotar el discurs omnipresent del “no hi cabem tots”, “venen a envair-nos”. I no és un discurs que el president li copiï a Vox, és la política de frontera de la UE des de fa anys. És el normal. El que Vox diu, la frontera ho executa, amb qualsevol govern.
El PSOE no diu invasió, però sí “efecte crida” i sobretot parla de “màfies”. “Cal ser contundents en immigració, darrere hi ha màfies”, ha dit Margarita Robles. Les “màfies” són aquest truc retòric, aquesta excusa que serveix per tractar els migrants com a delinqüents, per llançar tota la força contra ells, per deixar de rescatar pasteres. És la mateixa excusa que s'utilitza per perseguir els manters –les màfies de les falsificacions de samarretes i bosses– i les prostitutes –les del tràfic.
A tot Europa és el marc perfecte que permet associar migracions, manta i prostitució amb delinqüència, una simple justificació per criminalitzar activitats amb les quals la gent pobra es busca la vida, intenta sobreviure, fuig de guerres. Una justificació per legitimar atrocitats i detencions. Gràcies a la màgia del discurs –de les “narratives”, que en diuen els polítics– no estem castigant migrants, manters o dones pobres sinó que els estem “protegint” al mateix temps que els perseguim, els matem, els multem o empresonem en CIEs. El normal. El PSOE no diu “no hi cabem tots”, diu “estem lluitant contra les màfies”. Llàstima que els mafiosos no moren, moren els migrants.
Dinamarca i Anglaterra pretenen deportar immigrants a Ruanda –fins i tot a sol·licitants d'asil–. “No ens aturaran en la nostra obstinació per acabar amb el tràfic il·legal de persones i, en últim terme, per salvar vides”, ha dit la ministra britànica Priti Patel com a coartada. En aquest continent es protegeix els migrants enviant-los a l'Àfrica per alimentar una nova especialització econòmica només apta per a llocs paupèrrims. El que Espanya externalitza al Marroc és la part més brutal de la contenció migratòria, encara que, per desgràcia, hi ha exemples a l'altura en aquest costat de la tanca, com la tragèdia del Tarajal.
Darrere de la immigració no hi ha màfies, hi ha persones que migren. Sense polítiques migratòries restrictives tampoc existirien aquestes màfies, el negoci de les quals consisteix a cobrar a gent desesperada per travessar fronteres. Si els que condueixen el negoci de travessar-les a peu o en pastera són brutals és perquè les condicions de la frontera també ho són i, sobretot, perquè la consideració dels migrants irregulars com a vides descartables ho permet. Les imatges de les fosses comunes marroquines així ho afirmen. Imatges que al país de les cunetes tenen, per cert, una ressonància especial. El normal per a aquests migrants és morir i no deixar ni una tomba ni un cadàver. Però encara que els discursos polítics serveixen per sepultar la veritat, el “normal” no té per què continuar passant. Potser només ens ho hem de creure.
