17/12/2019

Cuidem-nos

4 min
Votants l'1 d'Octubre a l'escola Reina Violant de Gràcia, a Barcelona.

El referèndum de l'1 d'Octubre el tenim gravat a la memòria a cops de porra. La presó, l'exili i els processos judicials oberts han passat a formar part del nostre dia a dia, igual que les multitudinàries mobilitzacions en resposta a una sentència injusta. L'estat espanyol ens nega el diàleg i l'única via que ofereix són els tribunals, i no precisament amb l'objectiu de resoldre el conflicte polític. Ens retalla drets i persegueix ideologies. Afegim-hi la manca d'unitat estratègica dels nostres polítics i la seva incapacitat per respondre institucionalment a la repressió i fixar un full de ruta compartit.

La repressió que patim, la violència que hem vist i el bloqueig de la situació política han provocat en moltíssima gent l’aparició d’emocions com la por, la ràbia, la frustració o el dubte. Però, malauradament, no tenim eines per canalitzar-les, transformar-les o entendre-les, ni individualment ni col·lectivament. Anem més de dos anys tard en la gestió emocional del conflicte amb l’Estat i les seqüeles ens les trobem pertot arreu. En les darreres setmanes, amb la reacció a les sentències i la desobediència civil com a estratègia mobilitzadora, aquesta necessitat ha esdevingut urgent.

S’han treballat molts aspectes al voltant de la repressió i la desobediència civil, però la part emocional és la gran absent. Ara, en temps de resistir i persistir, les antigues pràctiques feministes de les cures, les xarxes i l’empatia són imprescindibles. Cal generalitzar pràctiques de gestió emocional dels efectes de la repressió. Cal parlar-ne. Cal que el "cuidem-nos" deixi de ser un eslògan i esdevingui una filosofia de vida i una declaració política d’intencions per fer el món més humà i per poder-hi sobreviure. Aquest article pretén contribuir a prendre’n consciència.

Perquè les emocions configuren el fonament de la nostra forma d’estar en el món i de relacionar-nos amb ell i amb la gent amb qui compartim temps i espai. Tenen a veure amb allò que som (identitat) i com ens trobem (estats d’ànim), amb les coses que ens passen (circumstàncies) i amb la nostra relació amb les altres persones (intersubjectivitat). Tot això influeix en les emocions de manera multidireccional: d’aquí la seva complexitat. I les emocions determinen el nostre present i el futur immediat: d’aquí la seva importància. Perquè no tot el que fem, ni sobretot com hi reaccionem, és fruit de la nostra voluntat conscient i racional.

Tradicionalment, s’ha oposat la intel·ligència racional a les emocions: com si les emocions tinguessin un funcionament diferent, i fins i tot contrari, a la intel·ligència. Com si les emocions fossin irracionals i, per això, incomprensibles, és a dir: d’un ordre diferent al de la comprensió. Tanmateix, cada cop més, tenim la sospita que les emocions tenen la seva pròpia intel·ligència, diferent de la racional: és a dir, que les emocions expressen una forma de comprensió de la nostra pròpia situació i de la nostra forma de reaccionar davant el que ens envolta, i com aquesta interrelació ens afecta i condiciona.

Les emocions no configuren un estat ni una identitat, sinó més aviat un procés: en la mesura que són la cristal·lització de la nostra reacció al que ens passa, són per definició inestables i provisionals. D’aquí la importància de treballar la nostra dimensió emocional: per no estar-hi arbitràriament sotmesos ni bloquejats, sinó per assolir la capacitat de gestionar-la de manera productiva i enriquidora. A més, la gestió de les emocions és una comesa intersubjectiva, que només en companyia i amb acompanyament pot dur-se a terme de manera efectiva.

Compartir les emocions és una forma de començar a gestionar-les, perquè, tal com diu la saviesa popular, la pena compartida és mitja pena i l'alegria compartida, doble alegria. Així, el saber-nos i el compartir esdevenen un pas indispensable on poder construir el sentiment de col·lectivitat i on allò viscut de forma compartida pot començar a ser processat, comprès i integrat.

Per això, primer cal identificar i adonar-nos de com alguna cosa ens ha afectat individualment, per llavors passar a l’esfera d’allò col·lectiu. Però a voltes també allò compartit pot esdevenir la palanca transformadora per avançar d’allò comú a allò personal. Sigui en un sentit o un altre, és clau expressar el que sentim i com ho sentim, perquè només posant-hi paraules i mirant cara a cara les emocions viscudes podem començar a gestionar-les.

Com a poble, hem viscut una experiència traumàtica d’alt voltatge, on moltes emocions i molt diferents s'han amuntegat, sense temps per prendre distància i aconseguir gestionar-les. En ocasions hem passat per emocions oposades de forma quasi immediata i tot el procés viscut s’ha mantingut latent, i encara s'hi manté, en un contínuum temporal que sempre genera molt desgast i que, a més, ha mostrat punts clau d'inflexió de més impacte emocional.

Hem viscut recentment experiències pròpies de trauma col·lectiu, com l’1-O, l’empresonament de líders socials i polítics, la sentència del Suprem, a més de la repressió judicial generalitzada i la violència policial, que no s’aturen. Tota una sèrie d’emocions compartides que és vital poder reubicar, pel nostre benestar personal i social, per tal de construir una narrativa reparadora que ens ajudi a assimilar tot això viscut. Així podrem transitar del trauma a l'aprenentatge i a la integració del que hem viscut. Caldrà cuidar-nos i no permetre l’enquistament d’aquestes emocions: si no es resolen, poden convertir-se en símptomes i finalment poden limitar-nos, sense permetre’ns avançar.

Per tant, tenim una feina urgent i ingent a fer: guarir el dany per enfortir-nos i per decidir cap on seguir i com fer-ho. Perquè, per escriure el present i el futur, cal recordar i tenir integrat el passat, no com a element distorsionador sinó com a element transformador i d’enfortiment.

Si es vol seguir pel camí de la desobediència civil no-violenta, la gestió emocional ha de ser un dels eixos prioritaris que caldrà mimar i cuidar de forma essencial.

stats