Biden: retornarem al passat?
Finalment s’han esclarit completament els dubtes sobre la nova presidència dels Estats Units d’Amèrica (EUA). Joe Biden ja està anunciant el seu futur govern. Tal com s’esperava, és una continuació del darrer govern Obama i reprendrà polítiques de la seva darrera presidència –ben normal atès que Biden era el seu vicepresident–. ¿Serà possible retornar al món i a les polítiques del 2016? Cal deixar ben clar que ho serà en alguns casos, però que en molts altres no. Les raons són diverses, i totes importants per entendre per on anirà el món els propers quatre anys. El temps mai passa debades! Podem identificar uns pocs grans canvis.
En primer lloc, que tot i la clara victòria de Biden, el Partit Demòcrata no ha guanyat al Senat i seguirà amb un bloqueig complet per part republicana en moltes decisions crucials. Al Congrés, els republicans han millorat la seva posició, sense canviar la majoria demòcrata, que s’ha aprimat. No parlem del Tribunal Suprem. Biden ha guanyat, però el Partit Demòcrata no. Biden no compta amb les eines per tirar endavant legislacions diferents.
En segon lloc, moltes polítiques de Trump han vingut per quedar-se. Trump ha generat molts anticossos per totes les seves excentricitats (per dir-ho suau) i, finalment, per la seva gestió de la pandèmia del covid-19, i això ha facilitat l’emergència i mobilització d’una coalició en contra d’ell que ha portat Biden a una gran victòria (vuitanta milions de vots, sis més que Trump), però moltes polítiques concretes no estan en qüestió. L'augment del proteccionisme, el fre a la globalització i la guerra comercial amb la Xina són populars. Han fet forat entre molts votants demòcrates. El desacoblament entre el vot demòcrata i el vot popular ha vingut per quedar-se. Només la gran irritació que produïa Trump, extremada durant la difusió de la pandèmia, l’ha portat a perdre, però moltes polítiques seves agradaven. Els tres primers anys de la seva presidència van ser de fort creixement econòmic, perllongant i accentuant la llarga bonança de les dues presidències Obama. S'ha viscut, gràcies a Trump, el cicle expansiu més llarg dels EUA després de la Segona Guerra Mundial.
Biden retornarà els EUA a les grans organitzacions multilaterals, com l'OMS, i als grans pactes globals, com el del canvi climàtic de París, i facilitarà la represa del multilateralisme, però tot això no tornarà amb una agenda compromesa amb la resta del món. El cas de l’Organització Mundial del Comerç (OMC) serà paradigmàtic. Trump va bloquejar-la completament, impedint el nomenament de nous jutges de l’òrgan d’apel·lació (el tribunal de resolució de conflictes) de l’OMC, fins a la seva paràlisi completa. Atès que l’essència del funcionament ordinari de l’OMC era el procediment d’arbitratge judicial dels conflictes comercials (en sentit ampli –no només comerç sinó també inversions i drets de propietat de tota mena–), l’OMC va deixar de fer cap funció indispensable. Això es reprendrà. Però és difícil pensar que hi pugui haver nous impulsos a la globalització.
Què passarà amb les grans negociacions de tractats regionals com el Tractat Transatlàntic de Comerç i Inversions (TTIP)? Quan faltava poc per firmar-lo malgrat les protestes dels antiglobalitzadors d’esquerres i d’alguns estats europeus, va arribar Trump i el va retirar per desfavorable als interessos dels EUA. Ningú no s’ho podia creure, però va passar. Podrà Biden promoure un nou TTIP com si no hagués passat res? És dubtós. Trump també es va retirar del Tractat Transpacífic. Acceptarà la Xina tornar-ne a parlar com si no hagués passat res? És dubtós.
I és que han passat moltes coses. Simplificant, durant quatre anys la Xina ha seguit creixent, guanyant un poder tecnològic de primeríssim nivell, que desafia els EUA sigui qui sigui que hi mani. Els EUA hauran de tractar la Xina d’una altra manera, però el conflicte entre potències no ha fet res més que accentuar-se. La mateixa pandèmia del covid-19 ha tingut efectes molt asimètrics. La Xina i tot l’Extrem Orient se n’han sortit molt bé, mentre que els EUA i tot Europa se n’han sortit malament –de fet, encara no se n’han (no ens n’hem) sortit.
Els darrers quatre anys han estat de consolidació i afirmació xinesa, encara més intensa i ràpida que la dels EUA. I han estat quatre anys de poc dinamisme o molta crisi europea. En el camp de les grans companyies tecnològiques –el nou capitalisme– el contrast és sagnant. Competeixen els EUA i la Xina, i prou. Però la negativa de Trump a col·laborar amb la Unió Europea –i amb els principals estats europeus– canviarà amb Biden, per convicció i per interès, i això ofereix oportunitats a la UE. No es van aprofitar amb Obama, però ara, amb uns EUA més febles davant la Xina, s’haurien d’aprofitar. Els EUA i la UE hauran de reconèixer les seves respectives febleses i cooperar més si volen protegir l'espai comú de governs més democràtics i societats lliures.
