Impostos sense polítiques

Valdria la pena que aprovessin ràpidament els pressupostos del 2019

Les administracions públiques, com el seu nom indica, administren recursos orientats al servei públic. Quan no disposen d'ingressos no poden proveir serveis públics. Quan els recursos es redueixen, han de reduir els serveis o reduir la remuneració dels qui proveeixen el servei. A la Generalitat vam patir aquesta trista situació entre els anys 2010 i 2014. Però, encara que els ingressos s'haguessin ensorrat fins a registrar dèficits del 40% de la despesa, insuportables per a qualsevol empresa i per a qualsevol particular, la Generalitat va resistir i, amb l’esforç de tots plegats, va aconseguir oferir el màxim possible amb el poc disponible.

Afortunadament, aquesta reducció d'ingressos ja ha quedat ben enrere. Els ingressos de la Generalitat pugen sostingudament i a bon ritme des de l'any 2015, que és l’any en què va acabar la crisi fiscal i va començar la represa. Per fer-nos càrrec del canvi de tendència cal tenir en compte que els ingressos deuen haver pujat un 47 per cent des de finals de l’any 2014 fins a finals de l’any 2019. Això va permetre, l’any 2015, tornar a pagar l’equivalent a la paga extra que es va haver de deixar de pagar entre els anys 2012 i 2014. La paga del 2012 es va retornar en diversos anys (2015 a 2018). Els sous dels empleats públics i dels empleats d'entitats contractades per les administracions públiques, s'han anat incrementant cada any. El 2019 s’ha acordat tornar les pagues extres del 2013 i el 2014 entre el 2019 i 2022. Resolt plenament el problema de les remuneracions, en el pressupost del 2017 es van aprovar les convocatòries de noves places que s'han anat desplegant entre el 2017 i el 2019. 

No disposar de pressupost vol dir perdre la iniciativa i quedar-se en mans de qui crida més, que no sempre coincideix amb les necessitats de la ciutadania

Mentrestant, el dèficit públic s'ha reduït gairebé fins a desaparèixer. A finals del 2019 ja només serà un 0,1 per cent del PIB i un 1 per cent de la despesa de la Generalitat. Res a veure amb el prop del 5% del PIB i el 40% de la despesa dels anys 2010 i 2011. La proporció del deute públic en relació al PIB es va reduint atès que no cal endeutar-se més i que el PIB puja a bon ritme. Ara el control del creixement de la despesa es fa amb la “regla de despesa”, que és el creixement previst del PIB a preus corrents, corregit per la previsió de recaptació fiscal. Aquest índex de creixement el fixa l’administració superior (els ministeris d’Economia i d’Hisenda) i tendeix a ser molt restrictiu. Així, l’Estat força les administracions subestatals a estalviar i deixar marge d’acció a l’administració superior.

En aquestes circumstàncies disposar de pressupost és indispensable per treure el màxim profit de la capacitat de despesa. Si no s’aprova, i es continua en pròrroga (ja en portem dos anys a la Generalitat), no es poden començar noves inversions, no es poden ampliar plantilles i no es poden modificar les polítiques. Amb l'acord del Parlament es poden convalidar decrets llei fets pel govern, que solen limitar-se a increments generalitzats de sou. Cap grup parlamentari s’oposa a aquesta mena de modificacions i els empleats públics acaben enduent-se els recursos disponibles. El resultat són increments superiors al possible, que han obligat el govern a demanar –i obtenir– un suplement de crèdit de 814 milions per a l’any 2019. Les polítiques específiques queden posposades per a millors ocasions. El govern perd el control del que vol fer. No pot prioritzar urgències com les llars d’infants, o les llistes d’espera, o la ràtio dels grups classe a l’ensenyament obligatori, o l’assistència social, o la política d’habitatge social, o la política de promoció del català, o la política de suport als mitjans en català, o... i tantes altres.  

No disposar de pressupost vol dir perdre la iniciativa i quedar-se en mans de qui crida més, que no sempre coincideix amb les necessitats de la ciutadania. El que no s’arriba a gastar, que és el que passa sempre en pròrroga pressupostària, s’ho acaba quedant Hisenda. O sigui, és capacitat de despesa no utilitzada que redueix el dèficit de l’Estat i li permet fer les polítiques que més li convinguin.

Deixar-se portar per les pròrrogues quan els ingressos no paren d’augmentar va generant un potencial de realització de polítiques que serà l’èxit que s’apuntarà qui primer pugui aprovar i gestionar un pressupost.  Si els partits que donen suport a l’actual govern volen presentar-se amb cara i ulls a unes noves eleccions, han d’afanyar-se a aprovar pressupostos i executar-los. Valdria la pena que aprovessin ràpidament els pressupostos del 2019 (per no perdre el petit –però substanciós– marge de la regla de despesa), els del 2020, els del 2021 i deixar aprovats els del 2022 abans d’acabar la legislatura el desembre del 2021. Pensar que poden presentar-se a unes eleccions sense haver engegat polítiques pròpies de la Generalitat és confiar excessivament en la valoració que fa la ciutadania de la seva acció política, percepció particularment deteriorada després de les eleccions municipals.  El risc d’una forta abstenció independentista és molt alt, i val més no provocar-la.

Més continguts de