Política com dramatúrgia
La possibilitat d’una repetició electoral està molt a prop. Per què? Òbviament perquè Pedro Sánchez sembla estar interessat en aquest escenari, convençut de millorar la seva situació. I, per sorpresa de molts, Albert Rivera no vol entrar en el joc que li ofereix el PSOE. Tanmateix, en dos mesos podrien canviar moltes coses. I és que el temps serà l’essència dels canvis que es puguin produir.
El PSOE confia en estovar Unides Podem i forçar un acord programàtic sense coalició de govern. Creu que unes noves eleccions li serien favorables i que, en canvi, serien negatives per a Pablo Iglesias. Alhora, confia en estovar Ciutadans i propiciar un canvi d’estratègia. Els abandonaments diaris de molts dels seus militants més destacats van en aquesta direcció.
Però el PSOE sembla oblidar que les repeticions electorals són perilloses per diverses raons. La primera és que són ofensives per a la ciutadania. Desplacen la responsabilitat als electors, com si s’haguessin equivocat. Tampoc està clar que els votants del PSOE es tornin a mobilitzar com l’abril passat. Ara han descobert que Pedro Sánchez busca més una aliança amb la dreta que amb l’esquerra, i sembla que el seu electorat estaria més content amb aliances d’esquerres. L’encís de Pedro Sánchez es pot dissoldre com un terròs de sucre en un cafè calent.
L’aposta de repetició electoral és arriscada perquè poden aparèixer notícies que capgirin completament la situació. Recordem que la repetició electoral del 26 de juny del 2016 va produir un resultat inesperat per a molts –reforçament del PP i aturada del creixement de Podem– perquè tres dies abans de les eleccions els britànics van votar, per a sorpresa de tothom, en favor del Brexit, fet que va generar una reacció conservadora en l’electorat espanyol. Podem no va saber apreciar que el pes electoral que havia guanyat el 20 de desembre del 2015 era molt bo, pel que era i perquè pronosticava un ulterior creixement. El 26 de juny va fracassar en no créixer i en perdre les expectatives de creixement. Com li va passar a Albert Rivera. Costa saber que estàs en el teu màxim. Quelcom semblant li podria estar passant ara a Pedro Sánchez, que no aprecia prou tot el que ha guanyat sobre la legislatura anterior. Potser que no ho malbarati, perquè no serà fàcil que millori els resultats.
El principal enemic dels somnis de Sánchez és oblidar que si ha guanyat és perquè la dreta s’ha fraccionat en tres. En el sistema electoral espanyol, amb molts districtes electorals petits (les províncies), la divisió és fatal. Guanya el partit gran que es manté unit. Els electors poden corregir el vot en unes noves eleccions, i concentrar-lo més en el PP, que podria guanyar molt. Però els mateixos partits de dreta podrien acordar una coalició electoral i obtenir resultats molt millors. Ja es parla d’aquesta possibilitat per al Senat, i podria donar com a resultat un Senat que tornés a estar sota la majoria absoluta de la dreta.
¿Pablo Iglesias hauria de tenir més por de la repetició electoral i avenir-se al tracte que li ofereix el PSOE? Fa la impressió que Pablo Iglesias s’ha mogut bé i ha reeixit en presentar Pedro Sánchez com el culpable de la no entesa. Els resultats d’una segona oportunitat electoral li podrien resultar favorables, però no pot especular gaire amb aquesta hipòtesi. En realitat, deu pensar que quedar-se com està ja és prou bo.
La veritable pressió està posada sobre Albert Rivera. Ell té la clau per satisfer els desitjos de tots els seus finançadors i promotors: un pacte Ciutadans-PSOE. ¿Se n’adonarà, Albert Rivera, que podria no obtenir mai una posició millor que l’actual? No ho sembla pas, i això suggereix que li espera el destí de Pedro Sánchez la tardor del 2016, quan una conspiració universal el va foragitar de la secretaria general del PSOE per facilitar l’abstenció del PSOE a la investidura de Rajoy. La lògica de les dinàmiques polítiques i electorals és implacable: aquest, probablement, serà el desenllaç que es cuinarà durant el mes d’agost. Evitaria els riscos de repetició electoral i tindria padrins molt poderosos, internament i externament.
I no entro en les conseqüències de la repetició electoral en els presos polítics. Si no hi ha sentència per no “interferir” en els processos electorals, el 16 d’octubre s’hauria de deixar en llibertat els Jordis i, el 2 de novembre, Oriol Junqueras i Joaquim Forn. Quines notícies abans d’unes eleccions! Però tenir la sentència també seria un escenari incontrolable. Per això mateix tampoc ens ha d’estranyar que finalment no hi hagi avançament electoral. Fins i tot hi podria haver pacte amb Unides Podem i, quan convingui a Pedro Sánchez, canvi de soci per Ciutadans. Les excuses abundaran.
