O alcalde, o res
Escoltant el novament alcaldable Xavier Trias, es té la impressió que, durant molts d'anys, la política barcelonina va ser una refinada experiència civilitzadora en què ell mateix, juntament amb senyors com Jordi Hereu o Jordi Portabella, prenien cafè entre perfumades discrepàncies. Això va durar fins que hi va irrompre la persona que ell anomena “la senyora Colau”, a qui cal fer fora de l'Ajuntament abans no dugui Barcelona a un marasme sense remei. És per fer aquest servei a la ciutat i al país, i per restaurar la unitat entre les files que foren convergents, que Trias se sacrifica i fa un pas endavant.
La consigna que afirma que Barcelona decau per culpa de la Colau, a més d'un rodolí més aviat magre, ha convingut tant als socialistes, com als convergents, com a les elits que lliuraven sobres a Manuel Valls perquè els alliberés d'un batle independentista. També els independentistes de dreta i esquerra (sobretot de dreta, clar) s'hi han apuntat, a més de situar Ada Colau com una espècie de sacerdotessa de l'espanyolisme més exaltat, i no han faltat els qui han dit que, en termes de visió nacional, és tant o més perniciosa que Vox. Ara que n'és la festivitat, que Santa Llúcia els conservi la vista. I el bon humor.
La idea de la Barcelona decadent, bruta, tronada i abandonada “per-culpa-de-la-Colau” també ha anat d'allò més bé a gent com Isabel Díaz Ayuso i tots els que li van al darrere, cantant les lloances d'un Madrid que és suposadament millor que mai (cosa que evidentment tampoc és certa) i que li passa la mà per la cara a Barcelona en quasi tot (això sí que és cert, i s'explica pel càstig de l'Estat, i del govern d'Espanya, al Procés, que naturalment també és un càstig en inversions). En definitiva, sobreinterpretar el victimisme a la barcelonina manera ha estat, i és, del gust i conveniència de molts.
La vitalitat de Barcelona —econòmica, cultural, social— com a capital europea està fora de dubte i ens n'hauríem d'alegrar, en comptes d'intentar pintar-la com una obscura ciutat provinciana de segona fila només perquè algú pensa que fer això li pot donar rendiment polític. Sí que està bruta, saturada i que les desigualtats socials hi són cada dia més flagrants: és una situació que no s'ha produït en els darrers vuit anys, sinó com a conseqüència d'haver sotmès la ciutat a un model econòmic basat en el turisme de masses i l'especulació urbanística, que proporcionen diners fàcils a canvi d'arrasar-ho tot per allà on passen. Però la història no va començar amb Ada Colau: els mandats consecutius de Joan Clos, Jordi Hereu i (sí) Xavier Trias van ser un llarguíssim període de mediocritat política durant el qual Barcelona es va convertir en un paradís per a fons voltors i oportunistes arribats de tot arreu, sense comptar els de casa, sovint inflamats de fervor patriòtic mentre munyien la mamella del Cap i Casal sense cap contemplació. Sens dubte, és lícit presentar-se dient que un es proposa ser “o alcalde o res”, però també ho és que els altres tinguem memòria.
