Alerta, que la demagògia s’encomana
LA DEMAGÒGIA és un recurs retòric que pot ser interessant, ben domesticat i en moments inofensius. Confesso que en algun debat sobre algun fitxatge del Barça, per exemple, o una vegada que vaig fer un cara a cara sobre si era millor l’aigua de l’aixeta o la d’ampolla, m’he donat permís per deixar anar sentències d’aquestes que no et creus ni tu, però que són efectives. I fàcils de construir: la majoria de demagògia és barata. Mai he entès que se n’abusi en política, perquè de seguida em posa en alerta, i m’avorreix. Sovint fins i tot em fa riure, però em passa de seguida, quan veig que una cosa tan ridícula i barroera aconsegueix tenir adeptes. A les tertúlies hi ha tanta demagògica organitzada que s’escampa cada cop més als bars, per imitació.
Intueixo, i queden 19 dies, que en la prèvia al 27-S ens esperen tones de demagògia sense escrúpols. Que en dues setmanes i mitja en veurem i sentirem més que en tota la nostra vida. Que s’estudiarà a les facultats com es va poder arribar a nivells d’indignitat tan extrems. Alguns exemples que ja he vist són realment patètics, de manera que et mig deprimeixes de pensar que l’autor creu que així convencerà gent, i quan et tems que se’n sortirà et deprimeixes del tot. A vegades estic més optimista i penso que algun dia els destinataris d’aquests missatges obriran els ulls, es rebel·laran sentint-se tractats d’aquesta manera. Ni que sigui per la sobredosi.
El que sí que tinc clar és que la demagògia no es combat amb més demagògia. Que al fang no s’hi ha d’anar, perquè els que t’hi conviden fa temps que hi viuen, són experts a rebolcar-s’hi. Que el pols psicològic també està en joc, i és vital.
