Allò que ningú diu sobre la sobirania europea
Fa unes quantes setmanes, en un esdeveniment institucional a Brussel·les, un expert en polítiques digitals celebrava que l'aposta europea per la defensa obria una finestra d'oportunitat per a la intel·ligència artificial europea. Però advertia: “Necessitarem moltes més dades de les que tenim ara”. Ningú a la sala va semblar trobar-hi cap problema. Ningú va esmentar que un dels principis més importants del Reglament General de Protecció de Dades (RGPD) és precisament el de limitar la recollida de dades al que és estrictament necessari.
L'episodi va ser revelador, no pel que es va dir sinó pel que es va deixar entreveure: en nom de la sobirania tecnològica europea estan guanyant terreny veus que demanen menys normes, més flexibilitat, menys obstacles. En altres paraules: desregulació. La narrativa de la sobirania, que podria ser una oportunitat per reorientar el desenvolupament digital cap a models més justos i sostenibles, està sent instrumentalitzada com a coartada per desmantellar proteccions construïdes amb molt d'esforç democràtic.
En l'àmbit digital, la paraula sobirania ha estat adoptada amb entusiasme. S'hi apel·la per defensar la necessitat d'infraestructures pròpies, independència tecnològica, autonomia davant de potències estrangeres. Però a la pràctica, aquest discurs va acompanyat d'una pressió creixent per rebaixar estàndards reguladors. En lloc de reforçar el paper de la llei per garantir drets, la legislació es comença a veure com una càrrega que impedeix la innovació europea. Aquesta tendència no és abstracta: ja s'ha anunciat una agenda de simplificació que arribarà al mateix RGPD.
I, mentrestant, les grans tecnològiques actuen. Aquest dilluns, Meta va començar a utilitzar els continguts publicats pels usuaris a les seves plataformes per entrenar els seus sistemes d'intel·ligència artificial, llevat que s'opti expressament per excloure's. No s'ha demanat consentiment, no s'ha informat de manera entenedora, i tot apunta que aquesta pràctica és contrària al mateix RGPD. Tot i això, les autoritats de protecció de dades segueixen dividides. És difícil imaginar una il·lustració més crua del doble discurs europeu: mentre es debiliten les normes des de dins en nom de la competitivitat, es permet que els que fa anys que exploten les nostres dades imposin el seu ritme, fins i tot quan violen drets.
No es tracta només de protecció de dades. El que està en joc és una mica més profund: el model de digitalització que Europa vol promoure. ¿Una digitalització guiada per principis de sostenibilitat, justícia social i respecte als drets fonamentals? ¿O una versió europea del tecnoextractivisme global, en què l'única cosa que canvia és la bandera de l'empresa que lidera el mercat?
La sobirania digital, en la formulació actual, prioritza qui té el control (europeu o no), però oblida preguntar-se com s'exerceix aquest control, amb quins límits, amb quin impacte. El risc és que aquesta narrativa serveixi per justificar un debilitament progressiu de les proteccions democràtiques, sota la promesa que així Europa podrà competir en igualtat de condicions amb altres actors globals.
Però si per competir cal renunciar a drets, normes i principis, quina mena d'autonomia tenim? La sobirania no hauria de ser el pretext per flexibilitzar-ho tot. Hauria de ser el punt de partida per exigir més justícia, no pas menys regulació.
