Una altra mirada al debat del Prat
Aquest estiu els amics s’han tornat a quedar: no han volat. Pocs viatges, molta proximitat. I això ha afavorit les visites esperades i inesperades, les tertúlies fins a mitjanit sota l’estelada d’un cel que els urbanites només contemplem quan estem de vacances. Sentim el riu de fons. Al prat de davant de casa, uns ulls de cabirol pasturen en la foscor. En la conversa dels darrers dies, ens ocupa un altre prat, el dels avions. ¿A favor o en contra de l’ampliació? La simplificació binària oposa natura a diners, un ecologista contra un capitalista. M’hi trobo incòmode, en aquesta dualitat radical. El meu arrelat instint naturalista em fa estar al costat de la Ricarda, de tots els aiguamolls, prats, rius i muntanyes. Amb els ulls del cabirol mirant-me, envoltat d’ufanosa verdor, no hi ha lloc per al dubte, oi?
Però amb els anys he entès que el progrés tecnològic és imperatiu: quan és útil, s’imposa. Costa trobar en la història de la humanitat cap moment en què s’hagi renunciat a un avenç tecnològic. Fins i tot seguim emmagatzemant letals bombes atòmiques. Potser el problema no té solució: anem naturalment cap a l’extinció. Tot s’acaba... i després recomença. Aquesta és l’única idea d’infinit possible.
La moneda va ser un gran invent tecnològic i social que molt abans del capitalisme ja ens va canviar la vida i la mentalitat: “Poderosos caballero es don Dinero ”, escrivia Quevedo. No podem tornar a l’economia primària de l’intercanvi de béns prescindint de l’abstracció monetària, que ara dringa digitalment. Una revolució del fre és improbable: la gent no s’aturaria. Què fem, doncs, amb el medi ambient, amb la crisi climàtica? Cal un canvi de mentalitat, sí, però també més tecnologia per prescindir de tecnologia obsoleta. Després de mil·lennis d’evolució, la naturalesa humana és tecnològica: avancem imparables cap a l’ésser posthumà millorat amb implants de tota mena. Les ulleres aviat semblaran una antigalla. El teletreball pot fer que deixem una mica d’agafar avions, però enlairar-nos per descobrir altres realitats seguirà formant part de les nostres vides, no hi renunciarem. I no podem tornar als temps, no tan llunyans, quan l’avió era elitista. L’instint del viatge és consubstancial a la nostra naturalesa curiosa, a més de ser un pilar de l’economia global. Fins i tot ha començat el turisme espacial.
No podem plantejar una marxa enrere. Ni anar endavant cegament. El camí és tornar a la natura amb ajut de nova tecnologia. Els poblets de muntanya a poc a poc van recuperant gent gràcies a internet, a les bones comunicacions per carretera (és a dir, a l’asfalt, els túnels...), a les energies renovables d’autoconsum, als antibiòtics i les vacunes... Tot això és tecnologia, artificialitat. Viure en un racó de món envoltat de comoditats és un privilegi carregat de futur. Catalunya, amb la seva diversitat geogràfica, és plena de petits paradisos si sabem combinar el respecte a la natura amb la innovació tecnològica i la creació de riquesa. Aquest darrer punt no és fútil i està relacionat amb una bona connectivitat aèria. Si a més de turisme volem seguir atraient talent i inversions, que són sinònim de benestar col·lectiu, hem d’oferir un entorn urbà atractiu (una metròpoli barcelonina smart ), un entorn natural sa, un entorn de recerca i acadèmic intel·ligent, un entorn empresarial dinàmic i un de cultural creatiu.
Plantejar el futur del Prat com un tot o res de natura contra diner impossibilita el debat tècnic. Portem anys reclamant inversions i aspirant a un hub : ara no podem renunciar com si res a una de 1.700 milions ni als vols intercontinentals (sí a alguns de radi curt amb l’alternativa del tren). Aena és l’interlocutor, ens agradi o no. Cal negociar-hi. La Ricarda ha de seguir protegida. La solució passa per la pista llarga de muntanya i/o per Reus i Girona. Que parlin els tècnics.
