En l’amarga espera
Si el jutge Marchena se sent dolgut per les filtracions del contingut de la sentència a la premsa podria començar per queixar-se’n al fiscal Javier Zaragoza, que ja va avançar fa setmanes que es faria pública pels volts del Dia de la Hispanitat. No es pot assegurar de manera concloent, clar, però el fet de fer caure la sentència en el dia de la celebració de la pàtria espanyola suggereix motivacions interessades (i sinistres si surt dimarts, coincidint amb l’aniversari de l’afusellament del president Companys). Només un apunt sobre aquest particular: una festa nacional en què es permet la lliure manifestació pel carrer de partits i entitats feixistes o neofeixistes (incloent-hi la Falange, el partit responsable de milers d’execucions i de la repressió salvatge del règim franquista) és una festa nacional com a mínim intoxicada. La ultradreta bramant les seves consignes ben a pler per la via pública no és cap exercici de la llibertat d’expressió, sinó la seva burla. Molt més encara quan hi ha demòcrates que són falsament acusats de totalitaris i a punt de ser durament castigats en un judici polític, després de patir dos anys de presó preventiva.
Tornant a les motivacions interessades, és obvi que el nacionalisme espanyol desitja viure la sentència com una victòria apoteòsica, una victòria político-judicial que substitueixi el que en altres temps hauria estat una victòria militar (les desfilades es fan per recordar això, tot i que l’abanderat s’acabi llançant amb ímpetu patriòtic i en paracaigudes a besar els fanals). Tanmateix, tot fa pensar que el nacionalisme espanyol tindrà una victòria, sí, però amb gust de poc. Els seus altaveus de premsa i propaganda han deshumanitzat d’una manera tan acarnissada els líders polítics i civils catalans, els han convertit en una caricatura tan monstruosa davant de l’opinió pública, que qualsevol càstig els semblarà que queda curt en comparació amb l’odi i el desig de venjança que han sembrat i fet créixer. I això també pot tenir conseqüències al carrer, en forma de mobilitzacions (aquestes sí, violentes) d’aquesta ultradreta a la qual es permet campar tranquil·lament, i fins i tot exercir l’acusació popular durant el judici.
Mentrestant, als demòcrates (d’aquí i de fora) ens ha pertocat fins ara l’amarga espera del que ja sabem que serà: un càstig exemplaritzant, impropi d’un estat de dret, mal disfressat de legitimitat democràtica per uns poders d’estat conjurats per atropellar la llibertat de pensament i la seva expressió. No entenen que aquest camí no els du a aturar la dissidència, sinó a multiplicar-la i, sobretot, al col·lapse del seu propi projecte nacional. D’ara endavant, al nacionalisme espanyol se li gira feina per justificar-se davant de l’opinió pública internacional (la campanya Espanya Global ens demostra que ho fan amb molta subtilesa). Tots els altres tenim el deure d’articular aquesta dissidència i de donar-li consistència. Sempre per la via de la pau: qui en proposi una altra no és més rebel ni més valent, només algú que vol fer fracassar un moviment de llibertat i drets civils.
