L’amenaça de la llei espanyola de l’audiovisual
En els pròxims anys ens ho juguem tot pel que fa al futur del català. Ho hem repetit constantment durant els primers cent dies de govern, perquè la societat ha de ser conscient de la residualització que pateix la nostra llengua en diversos àmbits, i perquè aquest és un problema que ens afecta a tots i totes, no només al Govern.
Del 2003 al 2018 el nombre de parlants habituals en català ha caigut 9,9 punts percentuals (del 46% al 36,1%) i, segons una enquesta de l’Ajuntament de Barcelona, actualment només el 28% dels joves de la ciutat tenen el català com la seva llengua habitual. Un panorama desolador davant del qual no ens quedarem de braços plegats: impulsarem un Pacte Nacional per la Llengua i la nova secretaria de Política Lingüística analitzarà l’evolució del català en els propers 15-20 anys per planificar polítiques que assegurin el seu present i el seu futur.
Un dels reptes més urgents que tenim sobre la taula i que demana solucions àgils és la relació de l’audiovisual amb el català. Amb la transposició de la directiva europea tenim una oportunitat que hem d’aprofitar. La directiva permet arribar a acords amb les grans plataformes que dominen el mercat i que no tenen en compte les llengües no hegemòniques, com la nostra. Estem parlant, per exemple, d’acordar amb Netflix un tant per cent de contingut creat en català.
Però també tenim una amenaça: la llei de comunicació audiovisual en què està treballant ara mateix el govern espanyol. Aquesta nova normativa, que està pendent d’entrar en tramitació al Congrés, diu que les plataformes de streaming que vulguin treballar a l’Estat han de tenir un mínim del 30% del catàleg format per obres europees. I també que dins d’aquest percentatge, la meitat han de ser en alguna de les llengües de l'Estat. El problema? Que no especifica ni llengües ni quantitats.
En un mercat d’abast mundial i sense cap mena de regulació lingüística, les llengües majoritàries sempre passen al davant de les petites i de les mitjanes, com el català. Els productors (i els seus negocis) tendeixen a donar prioritat a les llengües més parlades. El català no pot ser relegat en aquest sentit. Necessitem defensar-lo.
Estem, com dèiem abans, davant d’una gran amenaça. Cada cop més persones (i sobretot les noves generacions) consumeixen plataformes en streaming i el català hi ha de ser present al màxim nivell. Ha de jugar a la Champions. No podem perdre aquest tren. Ara mateix la nostra llengua ja està minoritzada en aquests àmbits i per això cal plantar cara i plantejar alternatives.
Segons el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), la presència del català és gairebé nul·la i només oscil·la entre el 0,1% i l'1,3% als catàlegs de HBO, Netflix, Disney i Amazon Prime. Per sort, a Filmin arriba al 18,9%. Aquesta situació demana molt més que queixes, demana fets. I per això negociarem i ens plantarem allà on calgui, per assegurar-nos que el català té espai en la modernitat del present i del futur.
La llei espanyola audiovisual és una amenaça que cal convertir en una oportunitat per revertir aquesta tessitura. El Govern ja ha presentat múltiples al·legacions, i va ser una de les qüestions que es van plantejar a la comissió bilateral Generalitat-Estat del passat mes d’agost. De moment, el PSOE es fa l’orni i mira cap a una altra banda, però no ens cansarem de reivindicar aquestes modificacions en una normativa que, per a més inri, preveu destinar part dels recursos recaptats només a RTVE. Sembla una broma de mal gust.
Un cop aconseguit això, amb la llei espanyola reformada no n’hi haurà prou per potenciar el sector audiovisual català. Hem de ser capaços d’atraure més talent i d’impulsar una reformulació de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisual (CCMA) per fer-la més moderna, eficient i atractiva. I hem d’impulsar un hub audiovisual, un equipament que atragui el talent i les empreses audiovisuals tant nacionals com internacionals. Per exemple, les que hem citat en aquest article.
Així doncs, la societat, amb el Govern al capdavant, ha de lluitar pel català. I remarquem que ens cal l’ajuda de tothom, perquè la llengua no la salvarà ni una llei ni una negociació, i perquè fer partidisme amb aquest repte legislatiu és enterrar el català. Negociarem la proposta espanyola, lluitarem pel català a Europa i impulsarem una reforma de la llei audiovisual catalana del 2005, però el català l’hem de salvar entre tots i totes, amb el nostre consum, els nostres hàbits i el nostre dia a dia. Fer servir la llengua és la millor de les proteccions. Normalitzar-la i fomentar-la des de les institucions és un deure innegociable.
