L’Amèrica de Biden, un any després
El Somni Americà es va acabar molt abans de Joe Biden. I fins i tot molt abans de Donald Trump. Fa temps que els Estats Units són un país en declivi davant la Xina, i una societat dividida i cada cop més desigual. Però les esperances de canvi que Biden va aconseguir mobilitzar el 3 de novembre del 2020 s’han esvaït en només un any. Del recompte agònic de vots d’aquells dies i de la fràgil victòria que prometia recosir un país trencat, s’ha passat a treure de l’armari el fantasma de Jimmy Carter, el president demòcrata que no va aconseguir la reelecció.
L’aprovació del pla que preveu destinar un bilió d’euros en infraestructures per modernitzar el país és l’únic regal d’aniversari que ha rebut un Joe Biden amb la popularitat sota mínims i qüestionat pel seu propi partit.
Des de l’agost fins ara, els nord-americans han assistit a la vergonyosa retirada de l’Afganistan, a les escenes de violència a la frontera amb Mèxic per aturar les arribades de migrants i a un nou repunt dels contagis de covid-19. L’economia funciona, però qualsevol anàlisi sembla passar pel sedàs de les percepcions i les lleialtats individuals.
Polarització. Els Estats Units viuen en un clima electoral permanent. L’ombra de Trump és cada cop més omnipresent. Biden és un president dèbil i la premsa fidel als republicans ja comença a argumentar que una victòria de Trump el 2024 seria la prova més evident que l’alternança democràtica funciona. Tot i que, de moment, l’expresident encara té unes quantes batalles (judicials i polítiques) per lliurar abans de tornar a somiar amb la Casa Blanca, el trumpisme va fent via.
Per als demòcrates, l’elecció del republicà Glenn Youngkin com a nou governador de Virgínia i els pobres resultats del partit de Biden a Nova Jersey han fet saltar les alarmes. Les eleccions de mig mandat que s’han de celebrar a finals del 2022 poden enterrar la majoria demòcrata al Capitoli, i deixar Biden sense marge de maniobra per a grans propostes legislatives.
Els demòcrates estan dividits entre els que creuen que s’han de presentar a les eleccions de mig mandat carregant contra el trumpisme i els que es plantegen distanciar-se del president.
Confrontació. En política exterior, l’agenda de Biden -com la del seu predecessor- pivota només al voltant de la Xina. A la competició tecnològica, el curtcircuit en les cadenes de valor global i les guerres comercials s’hi ha afegit la nova agressivitat militar d’una Xina que exerceix desacomplexadament de superpotència.
Però, encara que la necessitat d’etiquetar-ho tot hagi ressuscitat la vella idea d’una segona Guerra Freda, aquesta confrontació bipolar entre Washington i Pequín no té res a veure amb aquell món dividit pel Mur de Berlín. La globalització i la incorporació de cada cop més actors internacionals (no només estats, també empreses privades), la multiplicació de les interdependències i la consciència de noves amenaces compartides a escala global han revolucionat l’escenari geopolític.
Estem davant d’una confrontació que representa el més nou i el més vell de les relacions internacionals: una barreja de competència per l’hegemonia entre estats nació i un poder que es dirimeix, alhora, en un espai cada cop més virtual. Un xoc entre l’autocràcia i la democràcia afeblida, amenaçada també interiorment per aquells que, un any després, encara qüestionen la victòria de Biden com a president.
Carme Colomina és periodista.
