Ara amnistia

És evident que ni a la política, ni als mitjans ni, segurament, a l’opinió pública espanyoles la idea d’una amnistia per a totes les persones encausades per qüestions relacionades amb el procés independentista no tindrà bona recepció. La dreta, que sobreactua i brama fins i tot per un permís penitenciari ordinari als presos polítics o per la insinuació d’una possible reforma del Codi Penal, s’hi posarà evidentment molt en contra i intentarà obstaculitzar-la per totes les vies. El PSOE no en té, tampoc, gens de ganes. Per raons ideològiques i també estratègiques. La tensió interna i externa que els suposa qualsevol pas en la qüestió catalana els portarà a mirar de no fer res. I, sorprenentment, tampoc en el món de Podem ni els comuns sembla que ara com ara hi hagi gaires ganes de transitar la via de l’amnistia. Deuen pensar que els suposarà tensionar innecessàriament la seva coalició amb el PSOE. I que és més realista apostar per altres vies, com algun indult, beneficis penitenciaris o reformes del Codi Penal que poguessin accelerar la sortida dels presos i preses.

Tot i que qualsevol pas cap a la llibertat de les persones injustament empresonades serà positiu per esmorteir les conseqüències humanes de la repressió, cap d’aquests succedanis no pot substituir una amnistia si del que es tracta és d’obrir un nou temps polític.

D’entrada, perquè de persones que pateixen la repressió pel Procés n’hi ha moltíssimes i, per tant, el problema no es pot reduir a solucionar uns casos concrets i molt visibles mentre es deixa que la resta segueixi el seu camí. Al desembre Òmnium va xifrar en 2.500 el nombre total de persones que pateixen la repressió.

És evident que les persones preses amb condemnes llargues per sedició són les que han patit la repressió més durament. Però també hi ha les persones exiliades. I moltes encausades, en alguns casos amb peticions de penes potencialment molt altes, en els sumaris del TSJC, el jutjat número 13 de Barcelona o en el cas de la sindicatura electoral. Molts d’aquests casos seran jutjats properament. I hi ha l’amenaça del Tribunal de Comptes, que s’ha convertit en una peça clau de la repressió econòmica, que es prepara per reclamar, com va fer amb el 9-N, unes quantitats absolutament desorbitades en procediments amb molt poques garanties. Hi ha, també, el cas de la inhabilitació del president de la Generalitat, o els procediments oberts contra alcaldes i alcaldesses per l’1-O. I també, evidentment, els detinguts i investigats per les mobilitzacions al carrer o per muntatges policials sense base, alguns dels quals (precisament els joves d’origen magribí, i un detingut a Madrid) segueixen en presó provisional, internats al CIE o van ser deportats.

Cada cas té, certament, les seves especificitats. Però tots, sense excepció, responen a la incapacitat de l’Estat de canalitzar políticament la demanda majoritària de la societat catalana de decidir el seu futur democràticament, i de plantejar respostes polítiques al conflicte obert. L’amnistia és l’únic instrument que pot desjudicialitzar de manera efectiva la vida política catalana i espanyola. No hi ha gaires més eines que puguin oferir protecció davant dels intents evidents del búnquer conservador que s’ha ensenyorit del poder judicial per boicotejar i fer descarrilar qualsevol intent de solució política. Si no hi ha una acció decidida del poder legislatiu, el marge per afrontar políticament la qüestió serà tan estret que, molt probablement, no anirà enlloc. L’aliança de la brigada Aranzadi amb la Brunete mediàtica i el tripartit de dreta és una minoria de bloqueig que només pot ser superada amb molta audàcia i voluntat política.

Davant d’aquest escenari, el sobiranisme català -en lloc de seguir equivocant-se d’adversaris i dessagnant-se en batalles internes- hauria de ser capaç d’oferir un plantejament que pugui interpel·lar l’amplíssima majoria de la societat catalana que no dona suport a la repressió. Només si darrere del projecte d’amnistia s’hi congria una majoria que vagi molt més enllà dels marges dels dos milions de votants independentistes, la demanda tindrà força suficient per obrir una escletxa. Les solucions parcials que s’insinuen aquests dies potser suavitzaran algunes coses i donaran una mica d’oxigen al diàleg, però no deixaran de ser pedaços i en pocs mesos hi seguirà havent persones exiliades i hi tornarà a haver presos polítics.

Però sobretot és important tenir clar que si no hi ha capacitat per afrontar a fons la qüestió de les conseqüències del conflicte, encara serà més difícil que se n’afrontin les causes. Per això el futur de la repressió serà la pedra de toc del futur del diàleg polític. L’esquerra espanyola a aquestes altures hauria d’haver assumit ja que, sense una solució per al conflicte amb Catalunya, Espanya quedarà en mans d’una de les dretes més reaccionàries d’Europa. I si ho han assumit, hauran de fer passes decidides cap a la solució, començant pel final de la repressió. De moment, no sembla que les coses vagin per aquí. Però la realitat és dinàmica, com sabem prou bé.