06/12/2020

Els analistes polítics són els pares

2 min
Els analistes polítics
 Són els pares

No ens feia falta que les clavegueres de l’Estat fessin emergir una gravació privada de Pilar Rahola per saber que actuava d’altaveu polític de Junts per Catalunya. Ara bé, sentir-la parlar en primera persona -“si ara governem”, “el primer que hem de controlar”...- obliga a reflexionar sobre què serveixen les televisions exactament quan presenten algú com a “analista polític”.

L’assumpte no és fàcil de resoldre, per diversos motius. Primer, perquè les vinculacions de determinats col·laboradors amb els partits no solen ser orgàniques. I, per tant, fa de mal fer presentar-los a partir de la seva adscripció a unes determinades sigles sense fer un judici d’intencions. A més, en el moment de penjar-li la llufa, automàticament el valor de la seva intervenció perd quasi tots els punts: l’espectador sap que està fent d’altaveu d’un argumentari elaborat des del partit de torn, més que no pas oferint la seva visió genuïna sobre els assumptes d’actualitat.

Però l’alternativa -que una sèrie d’eficaços comunicadors prestin el seu talent a un partit sense explicar aquest contracte a l’espectador- suposa també un menyspreu al televident. Ho hem interioritzat molt, però per poca distància que agafis ja es veu que és una anomalia respecte de com haurien de ser les coses. Porto més de vint anys especialitzat en mitjans i he parlat amb prou responsables de programes radiofònics i televisius. Tots et diuen que volen fer menys tertúlia política i estic convençut que ho diuen des de l’honestedat. Però els engranatges fan que mai se’n puguin deslliurar del tot.

Els partits suggereixen -o exigeixen- la presència dels seus primeres espases mediàtics davant els micròfons i càmeres públics. Ho fan amb l’argument que ells representen un espai ideològic i que, per tant, amb aquells noms es garanteix que els mitjans recullin aquells posicionaments. En realitat, com que els tertulians de partit acaben sent monolíticament favorables a la formació que els ha inclòs a la llista -i sé de què parlo, perquè fa molts anys vaig rebutjar una oferta per accelerar la meva presència als mitjans-, el suposat benefici de la representació social queda pervertit: ja no es recull una ideologia en el seu sentit més ampli, sinó un programa i uns missatges partidistes.

La solució més efectiva, esclar, seria triar els tertulians en funció de la seva capacitat d’aportar anàlisis independents. Però, per fer-ho, calen uns mecanismes de governança als mitjans públics on els partits no tinguin tanta ascendència. Però la reforma pactada de la CCMA no permet gaires esperances.