L’antagonisme inútil
La sortida de Junts del Govern s’ha complert. En dos dies de calendari els consellers han estat substituïts. El missatge de no-confrontació és implícit en els nomenaments, dirigit tant al PSC com als comuns i CDC. S’han nomenat consellers que són persones properes a aquests partits, i que tindran necessàriament una influència en la política del Govern. Això és un encert del president Aragonès.
Amb idèntic objectiu s’haurien pogut fer més esforços perquè se’n mantingués algun de Junts. Del conseller Giró i la consellera Alsina ningú pot dir que no siguin competents i capaços. Si haguessin continuat al Govern, això hauria posat Junts en una posició difícil a l'hora d'oposar-se a determinades decisions i polítiques. Per exemple, ¿com haurien pogut votar en contra dels pressupostos sense que aquesta decisió hagués estat percebuda per la ciutadania com a venjativa i faltada de base? Hauria estat difícil demostrar que aquests pressupostos eren diferents dels que havia preparat el mateix conseller abans del canvi de govern.
ERC, ara amb un govern monocolor, podia tenir la legítima aspiració de fer uns pressupostos alineats amb el seu ideari, diferents dels que va preparar el govern de coalició ERC-Junts, però en la situació actual de feblesa parlamentària aquesta voluntat hauria estat políticament inoportuna i impossible de dur a la pràctica. El que les circumstàncies demanaven era fer uns pressupostos “no diferents” dels que estaven en preparació.
La política que ara necessitem, i que la ciutadania majoritàriament vol, és la de l’acord i la conciliació i no la de l’enfrontament i la desqualificació.
La força dels fets porta el govern en minoria d’ERC a no fer polítiques massa diferents de les que hauria fet el govern de coalició ERC-Junts i a alinear els suports parlamentaris amb els de l’any anterior, que mantenen una coherència amb la política desplegada fins ara. Si el partit que liderava el Govern era ERC, què justifica ara un canvi de política? És Junts qui ha marxat per desacord amb la política desplegada per ERC. No és ERC qui ha de canviar la direcció del Govern: és, en tot cas, Junts qui ha de fer una política d’oposició diferent de la desplegada fins ara perquè és això el que “justifica” la seva sortida del Govern, malgrat que no sigui útil per a ningú, tampoc per a ells.
Si ERC vol ocupar l’espai ampli i transversal de l’independentisme, ha de moure’s cap el centre més que cap a l’esquerra. L’electorat que li falta és el de centre: el que li ha deixat Junts sortint del govern.
Ara necessitem una política de concòrdia i no de discòrdia. Aquesta política de mà oberta és la que explica el creixement electoral del PSC, que vol ajudar més que confrontar, naturalment des de la seva opinió i perspectiva. És una bona pauta. Per entendre’ns, és el contrari del que ha fet Cs aquests darrers anys, que més enllà de la seva ideologia tenia sempre una actitud d’enuig, desqualificació i confrontació que personificaven alguns dels seus dirigents, més per com deien el que deien que pel que deien.
El que a tots ens convé és entrar ara en una etapa de govern pausat i estable sense massa estridències. Qui ho practiqui pot tenir un rèdit electoral important. Estarà treballant per al país i no per a si mateix. Cal saber el que necessiten els ciutadans i el que volen en cada moment, més enllà dels interessos de partit. En unes circumstàncies de govern feble, dreta desfermada, crisi econòmica aguda, inflació a l’alça i guerra a Europa, ¿algú pot proposar amb sentit i causa una alternativa política que no sigui de concòrdia?
Deixem aquestes polítiques per a aquells partits que només busquen el rèdit electoral a curt termini i tenen la confrontació com a arma política.
Estem en un període d’arribada de fons per a la inversió provinents d'Europa: ens convé fer polítiques que ni ens antagonitzin ni ens desqualifiquin. Hem de ser conscients que, passada l’efervescència del 2017, ens pertoca ara reconstruir, pel bé de Catalunya i dels catalans, malgrat els gripaus que sigui necessari empassar-se. La política és fer el que es pot fer amb les forces de què es disposa.
Quan es perd no s’ha de cavar el forat més fondo, sinó fer possible la continuïtat de les pròpies polítiques amb discreció i minimitzant els danys. Què hi guanya ningú si el president se sotmet a una moció de confiança? Si la guanya, malgrat guanyar-la, perdrà autoritat perquè quedarà condicionat per aquells que li donin suport, i si la perd, ¿ens convenen sis mesos de paràlisi fins que s'acabi el cicle electoral?
S’ha de concloure, des de la racionalitat, que la proposta de Junts està feta per afeblir-lo, i això no és el que ens convé, malgrat que pugui ser el seu interès electoral. Necessitem tots un bany de realitat i sortir del món oníric en què molts viuen. Les realitats són dures i desagradables, però no per això menys necessàries.
