30 anys després del referèndum de l’OTAN

Avui, 12 de març, es compleixen 30 anys del referèndum sobre la permanència de l’estat espanyol a l’OTAN. Aquesta votació va donar un resultat a favor del 52,5%, mentre que els vots en contra van ser del 39,8%, amb una participació del 59,4%. A Catalunya, però, va guanyar el no, amb un 51%, que també es va imposar a les Canàries, Navarra i el País Basc.

L’adhesió de l’Estat a l’OTAN la va decidir el govern de la UCD de Calvo Sotelo l’any 1981. L’argument principal que va utilitzar aquell govern per justificar la pertinença a l’OTAN va ser que donava seguretat i consistència a la integració d’Espanya en el bloc polític de l’Europa Occidental i que afavoriria la integració a la Comunitat Europea. Però existia un altre argument de pes i no declarat: l’entrada a l’OTAN era una concessió als militars després de l’intent del cop d’estat militar del febrer del 1981.

Els arguments que van utilitzar els contraris a pertànyer a l’OTAN, incloent-hi el PSOE, eren:

- Que contribuïa a l’enfrontament i a la divisió d’Europa en dues zones enemigues, el bloc socialista de l’Est i el capitalista de l’Oest, en l’anomenada Guerra Freda.

- Que, en tractar-se d’un organisme militar, l’OTAN advocava per l’ús de la força com a solució dels conflictes. En aquest sentit, potenciava el militarisme, ja que donava més pes als aspectes militars que als polítics per afavorir la distensió i la resolució dels conflictes.

- Que l’OTAN no era cap bon exemple de democràcia, sinó al contrari, ja que havia secundat dictadures (la de Salazar a Portugal i la Grècia dels Coronels) i havia permès cops d’estat a Grècia el 1967 i a Turquia el 1971 i el 1980.

- Que havia practicat la violència contra la ciutadania (la xarxa clandestina Gladio, implicada en atemptats terroristes a Itàlia per desestabilitzar la democràcia i impedir que els partits comunistes arribessin al govern).

- Que contribuïa a la cursa d’armament i a la nuclearització del territori europeu, ja que accentuava el perill d’una guerra nuclear limitada. En aquelles dates hi havia a Europa un fort rebuig a la instal·lació dels euromíssils : míssils Pershing i Cruise dels EUA i SS-20 de l’URSS.

Posteriorment, amb l’arribada al govern del PSOE i amb Felipe González com a president, el PSOE va canviar de posició i va secundar la permanència d’Espanya a l’OTAN, però davant de la pressió social exercida per una part important de la societat civil organitzada i de forces polítiques tant de centre com a l’esquerra del PSOE es va haver d’acceptar la celebració del referèndum.

El 1986, l’any del referèndum, el moviment anti-OTAN havia pres unes proporcions insospitades: la capacitat de mobilització social va ser enorme, tant en terres catalanes com a la resta de l’Estat. I va permetre desenvolupar una forta creativitat, plasmada en múltiples propostes com cadenes humanes, marxes sobre bases militars, manifestacions, festes i un gran nombre d’actes de tot tipus. En el si del moviment, que va donar un gran impuls al moviment per la pau, van ser molt actius els antimilitaristes, els objectors, els insubmisos i els ecopacifistes.

Però els partidaris de sortir de l’OTAN van perdre el referèndum. El govern del PSOE de Felipe González havia utilitzat tota la força de l’Estat i els mitjans públics per doblegar la voluntat de la població, que, en les enquestes, es manifestava favorable a la sortida de l’OTAN.

Aquella derrota va tancar de manera definitiva la transició espanyola de la dictadura franquista a la democràcia, i els moviments socials de llavors van veure frustrades les seves esperances de transformació i ruptura amb el vell règim. Perquè la integració a l’OTAN es pot considerar com l’enterrament definitiu de les esperances de les forces socials que havien lluitat per construir un model de democràcia més participatiu que permetés intervenir directament sobre qüestions de transcendència. La prova és que mai més a Espanya es va celebrar un referèndum ni es van arbitrar mecanismes de participació democràtica. Per contra, es consolidava una democràcia per delegació com a la resta de països del bloc liberal occidental.

El referèndum preveia tres condicions que després no van ser respectades. La primera era que Espanya no s’integraria en l’estructura militar integrada; l’any 1997, el govern del PP de José María Aznar i el PSOE van acordar la incorporació d’Espanya a l’estructura de comandament integrada de l’OTAN. La segona era prohibir introduir armament nuclear en territori espanyol; aquesta condició no està sotmesa a cap obligatorietat de control, ja que el conveni signat amb els EUA no obliga a informar de quin tipus d’armament transporta en els seus vaixells i avions en trànsit cap a Espanya. La tercera preveia la reducció progressiva de militars dels EUA, actualment vulnerada amb un fort increment d’efectius a les bases de Rota (Cadis) i Morón (Sevilla), segons el conveni bilateral del juliol del 2015. Aquests fets demostren el poc respecte dels dos principals partits de l’estat espanyol, PSOE i PP, per la voluntat popular expressada mitjançant el vot a les urnes, i justificarien avui replantejar la sortida de l’OTAN.

Aquella campanya per la sortida de l’OTAN també va donar fruits. S’havia aconseguit posar al centre del debat nacional els valors de la cultura de pau, l’objecció de consciència, la no-violència, la desobediència civil, l’antimilitarisme, la solidaritat i la cooperació internacional. La prova d’això és que, pocs anys després, molta d’aquella gent que va participar en les mobilitzacions de la campanya del referèndum creava entitats d’ajuda al desenvolupament, de solidaritat, de drets humans i centres de pau, o es vinculaven al moviment antiguerra, que més endavant es mobilitzaria en contra de les guerres del Golf, l’antiga Iugoslàvia, Palestina, l’Afganistan, l’Iraq i Síria, uns moviments i organitzacions que han mantingut viva la reivindicació de viure en un món més solidari i sense guerres.

Més continguts de