Aprendre el plaer de la lectura
Ensopego, al catàleg de la HBO, amb la sèrie Torres de Mallory, i em fa un bot el cor. Està inspirada en els llibres d’Enid Blyton que, de petita, llegia amb devoció.
Quan reconec en públic el meu deute amb l’escriptora anglesa Enid Blyton –que em va convertir en lectora– sempre capto entre els que m’escolten alguns somriures còmplices, especialment en les persones d’una certa edat. Com en tants altres casos, el favor del públic –segurament són centenars de milers els adults que van iniciar-se en el plaer de la lectura, quan eren infants, gràcies a ella– no va coincidir amb l’opinió de la crítica ni dels mitjans. Sembla que la BBC i els grans diaris britànics van ignorar-la, perquè la consideraven una autora de segona, mentre les xifres demostraven que els lectors li feien costat. Més de sis-cents llibres, traduïts a quaranta idiomes i encara vendes milionàries més de cinquanta anys després de la seva mort.
L’any 1996 la BBC va emetre un documental titulat Secret lives: Enid Blyton que descobria alguns dels aspectes més negatius de la personalitat de la creadora d'Els cinc i Els set secrets. Sembla que, mentre ella escrivia amb la màquina d’escriure damunt de les cames i fent servir només un dit de cada mà, unes 10.000 paraules al dia, i llegia els centenars de cartes que els nens i nenes li escrivien cada dia, les seves filles estaven a càrrec d’una institutriu i no gaudien de l’atenció de la seva mare.
La filla petita, Imogen Pollock, va escriure una autobiografia (A childhood at Green Hedges) on explicava que Enid Blyton era una dona insegura però arrogant, sense cap instint maternal i molt estricta. D’altra banda, van començar a circular rumors sobre els “negres” que suposadament escrivien els llibres que Blyton signava.
Alguns crítics l’acusaven de racista, classista i masclista. Mentrestant, les vendes dels seus llibres continuaven creixent, fins al punt d’arribar a ser l’escriptora britànica més venuda després de Shakespeare, d’Agatha Christie i de l’autora de novel·la romàntica Barbara Cartland.
Més enllà de l’etern debat sobre si cal tenir en compte la personalitat o la vida d’un autor per valorar la seva obra, el que em resulta més interessant sobre Enid Blyton és per què els seus llibres, ambientats a l’Anglaterra dels anys cinquanta, en internats privats, tot plegat en una realitat tan allunyada de la que vivíem aquí, van aconseguir enganxar-nos d’aquella manera.
Per a mi, resulta innegable que les aventures d’Els cinc o les sagues de Santa Clara i Torres de Mallory –tot i que amb arguments simples i repetitius– tenien algun secret que ens feia gaudir del plaer de la lectura. Enid Blyton, amb tots els seus defectes, tenia un instint narrador, una facilitat per dibuixar personatges i situacions, que ens feia entrar en un món imaginari que ens atrapava.
Un fenomen similar va passar, molts anys després, amb J.K. Rowling i el seu Harry Potter. Tant de bo cada generació tingui un escriptor infantil que enamori els petits lectors i els faci adoptar de manera definitiva un plaer que no és comparable a res més i que els acompanyarà –si hi ha sort– tota la vida.
Sí, seria millor que Enid Blyton no hagués escrit llibres tan conservadors, que transmetien valors molt discutibles o directament rebutjables, però francament, trobo que aquesta és una falta perdonable si la comparem amb el regal que ens va fer a tots els que vam començar a llegir, a gaudir de la lectura, gràcies a ella. Sincerament, m’estimo més els seus llibres que tots aquests que van plens de valors positius, introduïts de manera grollera en un argument que no arrossega els nens ni els convida a imaginar un món diferent del seu.
Escriure per a nens és molt difícil i, sobretot, és una gran responsabilitat. Des d’aquí –i per celebrar Sant Jordi– una abraçada plena d’admiració a l’Enid Blyton i a tots els que ho intenten i se’n surten.
Miro el primer capítol de la sèrie Torres de Mallory i m'enduc un disgust. La Darrell no és com m'imaginava, ni l’internat, ni les professores. La imaginació sempre és millor que la realitat.
