01/12/2020

L’apropiació narcisista de l’independentisme

4 min
Pau Barrena, AFP

1. Bons i dolents. Al tall que TV3 va emetre de les paraules d’agraïment per haver estat escollida candidata a la presidència de la Generalitat per Junts per Catalunya, Laura Borràs va dir, en poc més de trenta segons, set vegades les paraules independència o independentisme. Puc imaginar el plaer narcisista de posar-se com a model de referència per dividir el món dels creients entre els autèntics i els traïdors. I sé perfectament que el recurs al joc dels bons i els dolents és, en política, la via més elemental per dissimular les pròpies febleses. Però tan aparatosa simplificació ara mateix només pot conduir a estavellar-se altra vegada contra la paret o, simplement, a condemnar els viatgers a la frustració.

Hi ha molt a construir encara a Catalunya i seria bo aprendre de les oportunitats perdudes, de les renúncies innecessàries. Potser si en alguns moments estratègics els poders econòmics i socials haguessin tingut una mica més d’ambició i haguessin anat a disputar quotes de poder a Madrid, les coses podrien haver anat d’una altra manera. A mi em sorprèn veure que Catalunya tenia més poder econòmic a Espanya durant el tardofranquisme que ara. I si es vol avançar és hora de deixar de consolar-se donant les culpes als altres, d'assumir les pròpies negligències i d'aprofitar oportunitats quan n’hi ha.

2. Prosaic. I, tanmateix, segur que tot plegat és força més prosaic. Quin és el problema que duu JxCat a posar en marxa una campanya per fer-nos creure que ells són els únics garants de l’autenticitat del compromís, és a dir, els que donen el carnet de bons i mals independentistes, amb el punt de mira evidentment posat en els seus companys de govern? Segurament és ben simple. Junts per Catalunya necessita conservar la presidència de la Generalitat per sobre de totes les coses. Saben que el seu edifici trontolla. I que amb Esquerra a la presidència l’estabilitat de l’organització seria difícil de mantenir.

Naturalment, per guanyar vots han de mirar a l’espai de frontera amb el soci, que des del moment que es va a la caça del seu votant es converteix en adversari. Esquerra porta la independència inscrita en la seva història però, en el seu tarannà de llarga marxa, ha baixat el to per atreure gent que ha assumit que no és l’hora de la pressa i que tem les conseqüències d'una nova patacada. Conclusió: cal assenyalar Esquerra com a dubtosa quant a lleialtat i puresa independentista. I tant és així que Borràs ha plantejat dubtes sobre la idoneïtat d’Esquerra per formar part d’un futur govern independentista. A JxCat hi ha arribat gent de diferents procedències (i, per tant, sensibilitats i interessos també molt diversos) però la seva base social segueix sent, en bona part, la del pujolisme, àmplies classes mitjanes benestants en les quals el patriotisme fa parella amb la moderació. Fins quan se les pot tenir encaterinades amb una promesa que no avança?

Fins ara ha estat Puigdemont qui ha tret les castanyes del foc a Junts per Catalunya. L’estela del seu lideratge els va rescatar en les eleccions anteriors. Però la distància compta i és legítim preguntar-se si la seva força segueix intacta. Una dependència que té molt a veure amb la dificultat de fer una renovació efectiva. En aquests temps empastifats per la pandèmia, els ànims no estan per tirar coets, ni per baralles bizantines. Una campanya destinada a desacreditar el soci en nom de la gran promesa té molts números per a la frustració.

L’historiador Manuel Llanas, a Vides catalanes que han fet història, revela una carta de Gaziel a Jordi Rubió (1957) en la qual, decebut amb Espanya, diu que Catalunya ha d’emancipar-se com Portugal. I ho remata així: “Com que en el separatisme no hi crec pràcticament, per impossible, no em queda més refugi que el separatisme platònic i mental: l’estranya i absurda posició en què jo em trobo”. Quan l’independentisme –incapaç de bastir una política efectiva– vol fer el salt al buit en nom d’un objectiu ara mateix inassolible, el més probable és que creixi la malenconia que confessava Gaziel.

stats