Abans i ara
Podem parlar, ara, del romanticisme dels nostres avis republicans, que van anar a la guerra i als camps de concentració, on “la guàrdia mora” apallissava els ingenus que alçaven el dit per contestar la pregunta: “¿Quién quiere más rancho?”. Podem parlar de la Dorothy Parker i de tots els americans que simpatitzaven amb la causa i van anar a Espanya, de tots els brigadistes internacionals, com aquell desconegut “Keneth” (a la làpida hi diu “Born in Colorado”) que reposa al cementiri de Gandesa. Però no hem d’oblidar ni per un moment allò que ens explicaven justament els avis republicans. Que anaven pel carrer amb tot de carnets a la butxaca (un de la FAI, un d’Estat Català, un del POUM...) per ensenyar-ne un o l’altre a segons quin “dels seus” li donés l’alto. Perquè tots els partidaris de la República que lluitaven contra Franco es duien a matar. I mataven.
Amb això vull dir que no ens hem de sorprendre anys després si passa el mateix. Entre les faccions independentistes també hi ha un odi que ve d’antic. “Tu no em vas investir en Puigdemont”. “És que si te l’hagués investit la investidura no hauria arribat ni al primer pèl de la catifa del Saló dels Passos Perduts”. “Si vols governar digues que no ets independentista”. “Vull governar i soc independentista des d’abans que tu”. Etcètera. Mentrestant, els altres saliven com el gat amb en Piuet i proven de separar (és un gran truc) independentisme de pandèmia, com si una cosa, l’independentisme, anés sola pel món, separada de les accions polítiques que pot comportar. Tu ho expliques a Escòcia, això, i les faldilles perden els quadres. La independència es demana, i té majoria, per evitar la dependència. També és cert que en aquests moments (amb gent tancada i exiliada i embargada) ser o no ser independentista és exactament el mateix, perquè Espanya no és el Regne Unit i Felip no és Isabel.
Pere Aragonès ha quedat primer i ha de governar. Ho diria just al revés si hagués quedat primera Laura Borràs. Entenc, però, que la cosa és difícil i que els dos partits en qüestió faran com en aquell conte bíblic. Déu li pregunta a un home què vol, però li adverteix que concedirà el doble del que demani al seu pitjor enemic. I l’home exclama: “Senyor, treu-me un ull”.
Empar Moliner és escriptora
