I ara què?
Després de tant de rebombori, després d’entretenir el personal amb el vell recurs de crear unes expectatives d’acord imminent per fer-se valer generant una nova frustració, el resultat de l’acord PSOE-Junts es redueix a quatre conclusions: la llei d’amnistia, l’ampliació de la participació directa de Catalunya en les institucions europees, la investidura de Pedro Sánchez i l’estabilitat de la legislatura. La resta del document deixa clares les diferències, allò en què no es pot cedir per no esverar la pròpia parròquia, i amb una imprecisa definició de la figura d’un mediador internacional. L’acord arriba allà on tothom sap que hi ha els límit del possible. ¿Era necessari allargar tant el procediment?
¿Aquesta inacabable negociació tenia a veure amb els continguts, on no hi ha cap sorpresa, o era simplement l’estratègia de Puigdemont per afirmar-se de cara a casa com a dipositari de l’última paraula de l'independentisme? Per arribar als raonables acords aconseguits, ¿no hauria estat més útil pactar just després de tombar la investidura de Feijóo, abans que l’Espanya eterna es desfermés i el tàndem Feijóo-Abascal es guanyés complicitats com la de Felipe González?
L’acord ha arribat a les acaballes. I té un sentit, que deriva del fracàs de les dues parts el 2017. L’independentisme va voler fer un salt que no estava al seu abast, i quan es perd la noció dels límits –d’allò que és possible– sempre s’acaba malament. I les institucions espanyoles, incapaces d’encarrilar el problema políticament, el van derivar a la justícia, amb uns efectes contaminants innegables. Pedro Sánchez, que va ser còmplice de la resposta de Rajoy, fent ara de la necessitat virtut sembla decidit a aconseguir que tot torni allà d’on no havia d’haver sortit mai: la política. L'oportunitat arriba quan la realitat s’ha anat imposant i les fabulacions independentistes de llavors s’han anat deflactant. Estem en condicions, com diu el text, d’aprofitar l’oportunitat que ha donat el 23-J “de manera responsable”. ¿D’aquest acord es deriva la confiança necessària per fer-ho possible? Com serà la ressaca? És fàcil augurar una legislatura enormement complicada, amb una majoria tan complexa que serà molt difícil de mantenir unida. Feijóo s’ha passat directament a la dialèctica incendiària. I la reacció corporativa de sectors institucionals espanyols és alarmant, en un moment en què la dreta europea avança accelerada cap a l’autoritarisme postdemocràtic. La nova majoria ha de saber estar a l’altura per combatre aquesta amenaça.
