18/04/2020

Ara també és l’hora dels mestres

4 min

Estic segur que hi ha molts mestres disposats a dedicar part de les seves vacances a ajudar els alumnes a tenir un estiu diferent, alhora formatiu i divertit. Perquè la disjuntiva per a molts nois i noies no serà entre allargar l’estada a l’escola o tenir unes llargues i fantàstiques vacances, sinó entre poder gaudir dels amics de classe, amb els quals no s’hauran pogut veure durant mesos, o quedar-se encara més temps semiconfinats, sols i avorrits en un pis minúscul, fent hores de pantalla, perquè els pares no es podran permetre un estiu com el d’altres anys; i, en el cas que puguin, el coronavirus tampoc no ho farà possible.

L’alternativa d’una escola activa estival, almenys durant el juliol, és per tant una necessitat social i cívica, a més de pedagògica. Ningú no pensa en torturar els infants en plena calor amb un allargament estàndard del curs lectiu. Del que es tracta és de donar-los l’oportunitat d’estar amb els amics, de jugar, i sí, també de seguir aprenent -i d’esforçar-se una mica- per no quedar-se enrere. De petit, jo vaig fer molts deures d’estiu i no tinc cap trauma. De fet, estic agraït als pares, que eren mestres, per haver-me obligat a fer mates, lectura, dibuix, cal·ligrafia i exercicis de tota mena cada dia unes hores (sí, hores!) durant les vacances, que igualment eren llargues i fabuloses.

Però anem als mestres. Crec que són molts els que ho tenen clar: aquest estiu els toca a ells. Igual com davant el covid-19 el personal sanitari ha demostrat una capacitat d’entrega excepcional, no dubto que els i les mestres s’abocaran a fer el que calgui. Si els governs no s’atreveixen a exigir-los-ho (i ho haurien de fer), han de ser ells els que s’ofereixin. Per un any no tindran el privilegi -sí, és un privilegi- de dos mesos de vacances estivals. Hi ha molts altres treballadors amb feines dures i estressants, llargues jornades, caps de setmana laborals, la necessitat d’endur-se feina a casa, i amb sous baixos i llocs no assegurats. I la immensa majoria, esclar, només tenen tres setmanes lliures a l’estiu. Els mestres, sobretot els de la pública, tenen feina assegurada, sous dignes i descansos generosos, no només durant els mesos de calor. Ep!, tenen tot el dret a defensar aquest estatus, i jo soc el primer que crec que fan una feina crucial i que haurien d’estar socialment més valorats. Però ara mateix la seva millor defensa, la manera més intel·ligent i digna de fer-se valorar, és amb una entrega generosa. Igual com han fet de forma admirable, en el seu cas jugant-se literalment la pell, les treballadores (la majoria dones) de les llars d’avis i de tot el sector sanitari.

Ara és l’hora que els mestres tirin del carro. Com han fet metgesses i infermers. Com han fet molts assalariats, autònoms i empresaris que s’estan arremangant per salvar les seves feines i negocis. Aquí tothom s’està sacrificant, fent renúncies, posant-hi hores. Quantes persones hauran de renunciar a les vacances o a fer-les senceres? Com serà l’estiu dels seus fills? Els mestres no poden ser aliens a la situació general. S’han d’implicar en la solució. Tots venim d’uns anys de retallades i estretors. Per descomptat als serveis socials, sanitaris i educatius, però també a tants altres sectors en l’empresa privada. Això no és excusa.

La situació d’emergència és tan bèstia que cal el compromís de tothom. El món educatiu no hi pot ser aliè. No s’hi val a passar la pilota al sector del lleure educatiu, que ja fa molt i farà tot el que calgui aquest estiu. Si jo fos mestre, no voldria que aquest fos un estiu educatiu sense mi. Segur que d’idees no els en falten. Segur que n’hi ha molts d’implicats. Segur que és una minoria la que remuga o s’escapoleix. Si jo estigués en un sindicat, diria que la millor garantia d’aconseguir el suport social per negociar futures condicions és posar-se ara, sense escatimar esforços, al servei de la societat, al servei dels infants. Ara és l’hora del compromís vocacional dels bons mestres, que són la gran majoria.

stats