ABANSD’ARA

‘Babbitt’, ara

De l’article de Jaume Picas i Guiu (Barcelona, 1921-1976) publicat a Ariel (VII-VIII-1947) a propòsit de la novel·la Babbitt,de Sinclair Lewis (Sauk Center, 1885-Roma, 1951). L’obra reflectia l’univers babbit (la middle class nord-americana en temps de la Gran Depressió). Picas era un dels joves retornats de l’exili que maldaven per revifar el món cultural català.

Un dels mitjans més eficaços de diluir l’efecte d’una caricatura, per la pròpia víctima, és celebrar-ne l’exactitud, la gràcia, la intenció. Riure’n de cor. I un cop exhaurides les possibilitats immediates de l’objecte còmic, discutir-ne seriosament i si pot ésser capciosament els mèrits. Babbitt va fer-ho amb Babbitt i l’obra mestra de Sinclair Lewis fou un èxit als mateixos Estats Units. D’això fa vint-i-cinc anys. Amèrica és avui “La-més-gran-exhibició-de-genis. Alta-cultura-i-alta-política-vint-i-quatre-hores-cada-dia”. Un vast magatzem de recuperació on trobem de tot: Einsteins, Thomas Manns, Dalís, René Clairs. Tots nets i amb roba nova. Tots disposats en principi a sembrar el sòl fecund de la Terra Promesa. [...] Més important que la sort d’uns noms és el saber quina ha estat la repercussió d’aquesta colonització cultural. Durant aquests darrers anys d’exaltació patriòtica la propaganda americana ens ha dit repetidament la lliçó d’unes High Schools, d’unes Varsitys, on noies prodigiosament belles i minyons d’indumentària absurda es doctoraven en Economia Política, Dansa Clàssica, Surrealisme, Aerodinàmica, etc. Sabem també d’orquestres autènticaament bones, generosament pagades. D’ambiciosos concursos de pintura on són premiats innombrables Picassos, Marie Laurencins, Matisses, sortits d’Escoles d’Art de Wisconsin o Iowa. Ens preguntem: on és Babbitt? Ens trobem realment davant d’una evolució autèntica, o tot plegat no és més que un panorama bi-dimensional, sense profunditat, de pàgina de diari? Cal confessar que tota la nostra malícia d’occidentals, la nostra fatuïtat de fundadors de cultures, ens ha privat d’interessar-nos pel problema. I no obstant rere la vasta façana dels Estats Units hi bateguen uns instints elementals idèntics als nostres. Hi ha gent que sofreix per les tres o quatre mateixes causes que nosaltres. Una gent sobretot que tendeix a esdevenir un prototipus, al qual, poc a poc, anem assemblant-nos. No calia amoïnar-s’hi pas gaire per a adonar-se que malgrat els vint-i-cinc anys passats des de la novel·la de Lewis, els Babbitts continuaven essent l’espinada d’Amèrica. [...] Però malgrat tot ens enganyaríem si admetéssim una generalització basada en la supervivència d’aquests punts de vista. Si els Babbitts en són encara l’espinada, el cor d’Amèrica vibra de sentiments menys estrictes. Lewis ens dóna en Cass Timberlane la notícia d’altres mentalitats, fruit indubtable d’aquesta colonització espiritual a què al·ludíem suara. Al costat dels Babbitts que es fan forts en llurs posicions el jutge Timberlane sofreix l’agonia del dubte entre dues generacions, dues actituds, torturat pels clams antagònics de l’habitud i l’instint. [...]

Més continguts de