10/10/2020

Arran del cas Arrufat

2 min

Arran del cas Arrufat, del qual concretament ni puc ni vull parlar, ha revifat el debat sobre com s’hauria d’abordar l’anomenada violència masclista. Ningú mínimament informat i objectiu pot negar que les dones que n’han sigut víctimes no han trobat normalment -ni en la societat ni en els jutjats, ni en el passat ni en bona part del present- l’empatia necessària per sentir que denunciar-la compensava. Només s’han denunciat un petit percentatge dels casos reals i encara amb una barreja de vergonya, humiliació i culpabilitat.

La impunitat derivada d’aquesta situació és molt greu, perquè dona a l’agressor una barra lliure que trepitja els drets de mitja humanitat. Però en un àmbit tan poc propici a la serenitat, la manera de posar-hi fi sense caure en altres excessos passa per objectivar i consensuar al màxim el procés de detecció i penalització d’aquesta violència. I un primer pas imprescindible és precisar -incloent-hi el sentit d’ acotar - termes tan relliscosos i tenyits de subjectivitat com violència masclista o assetjament sexual.

En una societat ideal, tota violència castigada amb una pena hauria de ser investigada per professionals que apliquin lleis i normes publicades i fixades democràticament i estiguin prou lluny dels agressors i les víctimes per ser el màxim d’objectius. En una societat masclista, ni les lleis democràtiques ni l’objectivitat garanteixen la justícia. És comprensible, doncs, que vulguin ser persones que se senten feministes les que, d’entrada, penalitzin els agressors. Però això comporta molts riscos, perquè aquests comitès interns ni estan lluny de l’agressor i la víctima ni apliquen lleis referendades socialment.

Hem sentit dir que els protocols interns d’entitats i partits no són codis penals i que els comitès que els apliquen no funcionen ni han de funcionar com una justícia paral·lela. Però llavors la discreció -la confidencialitat- hauria de prevaler fins al final, perquè avui dia esbombar socialment (amb el terrible efecte ressonador de les xarxes) que algú que depèn professionalment de la seva imatge pública és un agressor sexual pot tenir efectes tan demolidors com una alta pena judicial.

I el més preocupant és que aquesta acusació pública sense denúncia pública posa l’acusat en un estat de clara indefensió. Cap mirada exterior i objectiva haurà de provar que és culpable -com exigeix una justícia civilitzada- sinó que serà ell el que haurà d’intentar demostrar que és innocent: una missió impossible fins i tot en el cas que un jutge togat l’acabés absolent. És un paradigma de justícia -ple de bona fe i nobles ideals- que té certs paral·lels amb el de la Inquisició. Partint de la clara indefensió de les víctimes davant la justícia convencional desemboca en la indefensió dels seus presumptes agressors davant d’una justícia paral·lela. Cal, urgentment, avançar pel camí en què totes aquestes violències i agressions trobin en els jutges i les jutges l’empatia i la justícia que sempre haurien d’haver trobat.