Som uns artistes
No fa gaires dies, la revista The Atlantic publicava l’article Why writers are the worst procrastinators, que, com el títol indica, explicava per què els escriptors són especialistes a deixar la feina per més endavant. Però no estic segur que siguin els pitjors.
Aquesta setmana, algunes portades de diaris d’abast estatal semblaven insinuar que 30.000 immigrants estaven a punt d’engegar una Contrareconquesta des de Ceuta. La imatge recordava un poema de Kavafis, Esperant els bàrbars, que adverteix que les societats atrofiades i desorientades acaben esperant qualsevol desllorigador, fins i tot aquell que els fa por. Però a la nostra riba mediterrània, de fet, ja hi van arribar fa mesos uns altres bàrbars, aquests no del Sud sinó del Nord: tal com havia temut Luis Racionero, venien a posar austeritat en la nostra economia desorientada. I per què ha passat, tot això?
Perquè podíem afavorir el desenvolupament i la dignitat democràtica dels països d’origen dels immigrants africans, però ho vam anar ajornant. I podíem protestar per les lleis que inflaven la bombolla immobiliària, però això exigia cultura política, i ho vam deixar per més endavant. I amb Ucraïna i Putin el bàrbar no ens hi hem acabat de posar fins que ha corregut la sang.
Europa, referent mundial dels valors; Espanya, nació única com cap altra; Catalunya, far de les minories al món. Però potser som, també, negligents com els escriptors descrits a The Atlantic ; o més encara, addictes al dolce far niente de Mastroianni, l’actor d’actors. Per tant, cosa d’artistes... artistes d’esperar els bàrbars, tots.
