09/11/2019

L’ascens de Vox i el sentit comú

3 min

Una de les pitjors notícies amb què ens en podem anar a dormir aquest 10-N és un gran resultat de l’extrema dreta. Si es dona, hi hauran incidit molts factors però n’hi ha un que subjau a tots i que no és conjuntural: una part substancial del discurs de Vox -i de l’extrema dreta en ascens en tantes democràcies- connecta amb el que un bon nombre d’electors perceben com a sentit comú. No dic res que no digui el programa d’Abascal: “Vox és el partit del sentit comú, el que dona veu a allò que pensen milions d’espanyols a casa seva; l’únic que lluita contra l’asfixiant correcció política. A Vox no diem als espanyols com han de pensar, parlar o sentir, diem als mitjans i als partits que deixin d’imposar les seves creences a la societat”.

La tensió entre les creences dels més il·lustrats i les de la imprecisa majoria que anomenem gent, poble o societat és una constant de la història de la cultura. Cap valor que civilitza ni cap salt en el coneixement s’ha socialitzat sense haver sigut percebut abans com una excentricitat: com una amenaça per al sentit comú. Del sufragi universal a la circulació de la sang. Per això, en tota societat, brandar el “sentit comú” contra les elits “que ens diuen com hem de pensar” troba complicitats en aquella part de la població més faltada de seguretats. Tot canvi que qüestioni el nucli de la nostra identitat -que sempre està fet de valors i creences-és susceptible de desfermar passions. I és sempre un repte democràtic aconseguir que les majories no percebin el progrés moral i intel·lectual com una amenaça: com a sentit no-comú.

En aquesta tensió, com en tantes altres, perquè s’imposin les “creences elitistes” cal que “la gent” tingui la sensació que donant-les per bones -que assimilant “l’excentricitat”-“jo i els meus fills viurem millor”. En una societat en què les elits han estat venent durant molt temps uns valors que no només no milloren sinó que empitjoren substancialment la vida de “la gent”: el replegament abrandat en el “sentit comú” acaba sent un excel·lent reclam electoral i la fòbia a les “creences il·lustrades” té el terreny adobat. ¿I on resulta més evident que els fills no viuran millor? En les democràcies consolidades. Entre altres coses perquè són les que durant més anys han interioritzat aquest viure millor com la normalitat.

La clau per afeblir l’extrema dreta, per fer-la marginal, és aconseguir que els valors que venem com a progressistes -i que són sempre, inicialment, minoritaris- acabin traduint-se en una millora perceptible en la qualitat de vida de “la gent”. Per derrotar el “sentit comú” cal evidenciar que amb “sentit comú” es viu pitjor: cal associar-lo a un endarreriment no només moral sinó també econòmic. I cal, sobretot, una pedagogia que ajudi a fer el trànsit cap a “l’excentricitat” sense sentir que el món se t’enfonsa sota els peus. Una pedagogia, per cert, que està als antípodes d’aquesta forma d’(auto)censura progre que anomenem correcció política.

stats