24/01/2022

Com assegurem el futur de l’audiovisual en català

3 min
Una persona consulta l'aplicació de Netflix

Per respondre a aquesta pregunta, l'ARA va muntar una taula rodona a les cotxeres del Palau Robert, el dimecres 19 de gener, moderada pel ja per si conciliador Àlex Gutiérrez, cap de Mèdia, una secció sovint exòtica i remota com el país dels medes. Entre a dalt i a baix de la tarima, s’hi va reunir bona part del ferro passat, present i futur de la Corporació i de TV3. Per aquesta raó, molts dels participants (Natàlia Garriga, Núria Llorach, Judit Colell, Paco Escribano i servidor i picapedrer) van centrar-se en el futur de TV3. L’hàbit sí que fa el monjo. 

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

TV3 ha estat el millor que li ha passat a la cultura i la llengua catalanes des de 1984. Els seus hàndicaps i dèficits s’han de resoldre amb talent, un pressupost més abundant i la reforma interna de la Casa (així s’anomena la televisió a ella mateixa, com si fos una empresa tèxtil del XIX). Ara bé, totes les cadenes de la Corporació sumen un 18% d’audiència. Tant de bo en els pròxims anys arribés a un 20%, 22% o 24%, aquest és el millor dels horitzons possibles, un creixement gradual i sostingut. I amb més produccions pròpies. Però alhora seria insuficient per augmentar amb decisió el consum d’audiovisual en català. 

Cal conèixer bé el consum audiovisual majoritari per part dels catalans. Perquè és en aquest consum real que el català ha de créixer. No pas en una societat catalana idealitzada –que només mirés audiovisual subtitulat, que només optés per obres mestres i molt arriscades, que fossin d’una ètica irreprotxable i de gran sensibilitat, tota aquesta mandanga que ens sabem de memòria–, sinó sobre la real. Si ens centrem en les sèries i les pel·lícules, sabem què miren els catalans: sobretot el mainstream internacional, com tothom arreu del món. Ni Spain is different ni Catalunya tampoc. Perquè el mainstream estigui doblat al català, fa falta aportar-hi diners públics i arribar a una entesa amb les plataformes (les sales les dono per impossibles; vistos els sants, vistos els miracles). La bona notícia és que els èxits de cada temporada en gran part es veuen venir: estrenes de Disney, Pixar, Netflix, HBO, aquella comèdia francesa de cada any, que arriba puntual com el Beaujolais nouveau. Perquè ja venen exitats de casa (pronuncieu bé la sonora). Sabem que congregaran centenars de milers d’espectadors. Aquí és on s’ha d’actuar.

Netflix prepara la segona temporada d'El juego del calamar. Al novembre estrenen la cinquena de The Crown. Molt abans d’estrenar-se la comèdia Don’t look up, amb uns actors que ells sols farien un cel de pessebre, ja es podia predir que obtindria molts espectadors. No fa falta ser un linx ni un crític amb ulleres de doble vidre.  

No podem continuar com si fóssim al 1980. El 2022 cal tenir resolt el consum massiu d’audiovisual en català, com ja tenim resolt el del llibre: anualment s’editen 8.000 títols en català, a molta distància dels 72.000 títols en castellà. Però els 8.000 contenen el consum majoritari dels llibres de gran difusió, sovint avalats per l’èxit internacional. Tant és si són millors o pitjors: són els que són i és clau que els tinguem en català. Espero que no ens facin triar entre El setè segell i Amb l’aigua al coll, perquè molts ens decantaríem per la segona opció, l’epopeia juvenil més coneguda com Los Albóndigas en remojo. Pretendre educar la societat és la millor manera de refugiar-se en somiejos i no actuar amb eficàcia. Els espectadors miren el que els dona la gana, el que els diverteix i els entreté. Aquell telefilm mediocre d’havent dinat sempre tindrà un lloc als nostres cors.

També ja és hora de tenir les obres mestres audiovisuals de tots els temps en català, a l’abast. ¿S’imaginen que no tinguéssim traduïts Shakespeare, Txékhov, Forster, Barnes? Doncs tenim centenars d’obres mestres doblades per TV3 (com Ciutadà Kane, Blade Runner, etc.) però són introbables. No s’hi pot accedir. I en queden moltes sense doblar. Una cultura sense l’audiovisual més rellevant –i també el més popular, vulgar i de vegades execrable– en la seva llengua i a l’abast, no és una cultura, és un folklore. 

I alhora, és fonamental fer-ne difusió, comunicar bé on els ciutadans les poden trobar, que siguin de fàcil accés. Per això, a la manera de la Institució de les Lletres Catalanes, seria clau una Institució de l’Audiovisual en Català, per impulsar doblatges i subtitulats, la seva difusió, augmentar la presència del català a YouTube, TikTtok, les xarxes, l’infantil i el juvenil, etc. I el que és més important: veure-les venir. No com ara, que l’audiovisual sempre ens agafa amb el pas canviat. 

Enric Gomà és escriptor i divulgador lingüístic
stats