Atrapats entre Israel i Hamàs
PODER. No és només una escalada bèl·lica. És gairebé un punt de no retorn en l’statu quo construït amb el xec en blanc que els Estats Units de Donald Trump van atorgar a la política annexionista de Benjamin Netanyahu, que condemna els palestins a viure desposseïts, cada vegada, de més terra, de les cases que han habitat, de l’oportunitat d’una vida completa, sense barreres ni lleis que limitin el seu dret a moure’s pel territori. Atrapats en la misèria i la disfuncionalitat. Una situació que Human Rights Watch ja va qualificar, fa uns mesos, d’apartheid.
La xifra de víctimes també ha anat escalant, la majoria de les quals civils. Tornen els bombardejos sobre Gaza, l’intercanvi de coets, la demolició d’edificis i la destrucció d’escoles. L’exhibició de força militar d’Israel i del poder creixent de Hamàs. Una guerra a mida de la disfuncionalitat del govern a Tel Aviv i a Ramal·lah, i de les lluites intrapalestines als territoris ocupats. Amb un Benjamin Netanyahu permanentment debilitat, que col·lecciona negociacions fracassades per formar executius estables (a més de tres acusacions per corrupció), el primer ministre pot veure en la necessitat d’autoritat davant del caos una nova oportunitat per a la seva pròpia supervivència política.
També hi ha falta de lideratge a Fatah, atrinxerat a l’Autoritat Nacional Palestina sense convocar eleccions des del 2006 per evitar perdre el control de Cisjordània en favor de Hamàs, que ja governa Gaza defacto des del 2007.
MEDIACIÓ. La diplomàcia internacional, com sempre, ha estat molt més lenta que la pólvora. Les prioritats del president dels Estats Units, Joe Biden, a l’Orient Mitjà, fins ara, havien passat per la retirada definitiva de l’Afganistan i el final del suport nord-americà a l’Aràbia Saudita en la guerra que manté al Iemen. A més, Biden ha abandonat la campanya de “màxima pressió” de Trump contra l’Iran per tornar a les negociacions. Una agenda política que, en canvi, havia deixat el conflicte al Pròxim Orient per més endavant. L’arribada de Biden a la Casa Blanca no va implicar d’entrada el nomenament d’un nou enviat especial per la pau entre israelians i palestins -com havien fet els seus predecessors-, i la renovació de l’ambaixador a Israel o l’assignació d’un cònsol general a l’Autoritat Palestina encara figuraven a la llista de pendents.
Biden tasta ara els efectes de la política de “normalització” que va impulsar Trump, que afavoria l’establiment de relacions diplomàtiques entre Israel i alguns països àrabs. Un canvi regional que va fer créixer el sentiment d’abandonament de la població palestina. La normalització de la injustícia.
DRETS. A la Unió Europea, la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, es declarava a Twitter “preocupada” per la situació però condemnava només els atacs indiscriminats de Hamàs sobre Israel. El cap de la diplomàcia, Josep Borrell, demanava, en canvi, “proporcionalitat” a la resposta de Netanyahu. Una vegada més, el conflicte al Pròxim Orient s’interpreta de manera diferent segons les capitals. A Àustria, el primer ministre, Sebastian Kurz, va hissar divendres la bandera israeliana a la cancelleria en solidaritat amb Israel. França, en canvi, denunciava la “il·legalitat” dels desnonaments forçats a Jerusalem Est.
La UE s’aferra al seu paper d’actor de la reconstrucció, irrellevant en la negociació política per culpa de les seves pròpies contradiccions internes. Com a coartada és cada cop més pobra. La reconstrucció d’infraestructures, sense reconstruir (i retornar) drets, és un gest inútil. El problema són els murs. Físics, mentals i legals. Murs que alimenten el poder dels uns contra els altres.
