28/01/2021

Auschwitz i els vots de Vox

2 min

Aquesta setmana Alemanya ha commemorat el 76è aniversari de l'alliberament del camp d'extermini d'Auschwitz per les tropes aliades. Cada any aquesta efemèride es converteix en un intens recordatori de l'Holocaust i en una ferma cerimònia col·lectiva de repulsa pels crims del III Reich d'Adolf Hitler. L'estat, a través de les seves màximes institucions, en nom de tot el poble alemany, assumeix públicament la responsabilitat pels milions de víctimes causades per aquell govern criminal i demana perdó pel que va succeir. És, repetim-ho, l'estat qui demana perdó: als ciutadans alemanys, als dels països que varen haver de sofrir la violència nazi i al món sencer, molt en particular als jueus, als gitanos, als homosexuals i a tots aquells que van ser perseguits i massacrats per ser qui eren i com eren. Tret de l'extrema dreta, a ningú se li acudeix desmarcar-se d'aquest exercici anual de memòria històrica i de reparació del dolor, fins allà on això és possible. Ni qüestionar-lo dient que això és aigua passada, que no s'han de reobrir ferides o que es van cometre atrocitats per les dues bandes. Ningú diu cap d'aquestes estupideses, senzillament perquè no tenen cabuda dins d'una comunitat —una societat, un país— seriosament conjurada per afrontar el que va ser el seu moment més baix com a tal comunitat.

Les diferències entre l'actitud d'Alemanya pel que fa al nazisme i la d'Espanya en relació al franquisme són abismals, en el sentit literal de la paraula. La deixadesa d'un país que encara té les víctimes del feixisme enterrades a les cunetes, i on la presència del feixisme als poders de l'Estat no ha deixat en cap moment de tenir continuïtat, ho impregna tot. Per exemple, amb motiu de les eleccions catalanes, el debat sobre els vots de Vox en la investidura (en cas que aquesta formació neofeixista entri al Parlament, com tot indica que succeirà). Tot i que després ha rectificat per no fer enfadar el seu electorat, Vox va anunciar fa uns dies que els seus vots anirien a Salvador Illa si això havia de servir per evitar que torni a governar l'independentisme, i la reacció socialista, que no s'ha desmarcat amb claredat d'aquesta provocació, ha estat enormement decebedora. Les tribunes d'opinió afins al nacionalisme espanyol i les properes als comuns (que obertament reconeixen la seva preferència per arribar a acords amb els socialistes, i que com a eventuals socis es veurien esquitxats pels vots de la ultradreta) fan córrer l'argument absurd que, vingut el cas que Vox obtingui representació al Parlament, no es pot impedir que els seus diputats votin, i que votin el que creguin convenient. És el mateix argument, per cert, que va fer servir Ada Colau per acceptar els vots de Manuel Valls. No es pot impedir que votin aquells que han obtingut representació, certament, però es pot no acceptar el seu suport i cercar-ne d'altres. Es pot aplicar el cordó sanitari a l'extrema dreta, com es fa a Alemanya o a França, i deixar-la explícitament fora de qualsevol possible acord de govern. Però aquí es prefereix normalitzar-la com un actor polític més. La indignitat i el fracàs són ben bé això.

Sebastià Alzamora és escriptor

stats