Opinió 14/10/2014

Autonòmiques, ja

3 min

1 . RISCOS. El president Artur Mas insisteix que l’única sortida són “unes eleccions autonòmiques que els partits poden transformar en referèndum si hi van amb un programa conjunt”. I diu que és “el que més preocupa a Madrid” i que ell està disposat a convocar-les si es donen les condicions. Oriol Junqueras diu: “Caldrà construir una majoria parlamentària per fer una declaració d’independència i iniciar el procés constituent de la República catalana”. ¿Com es construeix una majoria parlamentària? Convocant eleccions i sumant forces amb un programa conjunt. Si es així, si estan d’acord que les eleccions autonòmiques són la bona sortida, per què no les convoquen ja? Per què s’entretenen amb succedanis del referèndum i amb solucions imaginatives que segur que donaran lloc a noves manifestacions de mobilització ciutadana però que tenen molts riscos? Poden devaluar la idea mateixa de consulta, no tindran recorregut en termes de reconeixement internacional, transmeten una certa desorientació sobre el full de ruta a seguir i generen dubtes a la ciutadania.

La via participativa oberta pel president Artur Mas pretén defugir la imatge d’una claudicació total davant les institucions espanyoles. I mantenir la seva paraula que el 9-N es votaria. Però no deixa de ser una fal·làcia. La realitat és que en un moment decisiu emergeixen, una vegada més, els interessos de partit. Artur Mas veu en la llista conjunta amb Esquerra la seva opció per seguir al capdavant del procés i, al mateix temps, consolidar la transformació de Convergència en el partit del president i prendre distància amb el passat. I Oriol Junqueras té el seu calendari propi per afirmar l’hegemonia d’Esquerra i sap que, en última instància, pot triar el moment i la forma que més li convingui. Al mig de tot això, amb “la unitat trencada, però no desencaixada”, en expressió del mateix Mas, comença la part més patètica: endossar-se els uns als altres la responsabilitat d’haver trencat la unitat.

Un procés d’independència no és un joc. És una cosa molt seriosa que té a veure directament amb el repartiment del poder: arrencar un poder que tenen altres. No es pot fer amb jocs de mans. Només hi ha dues vies: la ruptura, si un té unes relacions de forces a favor que li donen possibilitats reals d’èxit, que no és el cas, o l’ús minuciós dels instruments legals per anar-se carregant de raons fins a exhibir una força electoral inqüestionable que permeti forçar la ruptura. I, en aquest camí, ara l’instrument són les eleccions autonòmiques. Que com a mínim donarien una avaluació real de les relacions de forces i, per tant, permetrien definir amb molta més precisió la continuació del procés. Per què no les convoquen ja? Aquesta és la unitat exigible als partits de la consulta, ni més ni menys. La unitat i el consens tenen molt bona reputació, no sempre fundada. El consens de la Transició s’ha mitificat molt i, en part, és a l’origen del deteriorament del règim polític vigent. La unitat, en democràcia, només té sentit en moments excepcionals i per a decisions molt concretes. I en aquest cas només és imprescindible per a una cosa: anunciar el calendari de les autonòmiques ja. I a partir d’aquí negociar la part del programa a compartir.

2 . LAPSUS. Hi ha frases que no tenen pèrdua. “No sé ben bé qui mana allà”, va dir Mariano Rajoy referint-se a Catalunya. Si Catalunya és Espanya, no hauria d’haver dit allà sinó aquí. I Mariano Rajoy hauria de saber que, segons la Constitució, que sempre fa servir com a escut, ell és el màxim poder a Catalunya, com a tot Espanya. Parlar sempre obre escletxes reveladores: per Rajoy, Catalunya, allà, és territori comanxe, la veu perfectament aliena. Així s’entén que en cap moment hagi lliurat batalla política i, simplement, hagi reiterat la invocació a l’imperi de la llei. No votaran. Una raó més per convocar autonòmiques ja.

stats