Tres anys després de la reforma que havia de posar ordre al règim dels autònoms, el govern espanyol torna a ensopegar amb la mateixa pedra: el malestar d’un col·lectiu que se sent menyspreat. La proposta d’augmentar les quotes els pròxims tres anys ha durat poc.
La reforma del ministre Escrivá del 2022 va introduir un canvi profund: les cotitzacions dels treballadors autònoms es van començar a calcular segons els rendiments reals, i no a partir d’una quota escollida lliurement. L’objectiu era reforçar la relació entre el que es paga i el que es rep, i evitar jubilacions amb pensions molt baixes després d’haver cotitzat sempre pel mínim. També es volia millorar la cobertura en situacions imprevistes, com malalties o crisis com la de la covid, quan molts van descobrir la seva escassa protecció.
Ara el debat s’ha reobert. La proposta inicial preveia augmentar les quotes entre el 2026 i el 2028, però el rebuig va ser gairebé unànime, entre els sindicats i les organitzacions d’autònoms, des del PP fins als socis d’investidura, passant pel mateix Sumar. Davant la pressió, Saiz ha rectificat i planteja congelar els trams més baixos i ajornar la resta fins a una nova negociació.
Per entendre el malestar cal mirar més enllà de les xifres. Tot i el creixement econòmic, moltes famílies i petits negocis no en noten els beneficis. L’augment del cost de la vida, la inestabilitat dels ingressos i la pressió fiscal han deixat poc marge a uns treballadors que ja viuen al límit. A més, els autònoms arrosseguen una sensació de desprotecció estructural: se senten fora dels grans circuits de seguretat dels assalariats, sobretot en països com Espanya, França o Itàlia, on el sector públic i les grans empreses concentren la protecció sindical.
La proposta inicial del govern s’ha viscut com una doble injustícia: preveia increments per sobre de la inflació, però també trencava l’acord del 2022 segons el qual la majoria no veuria pujades a curt termini. Però el que genera més malestar no és tant la quantia de l’augment com la incertesa. A la inestabilitat pròpia de les persones treballadores per compte propi s’hi suma una regulació canviant i imprevisible que fa impossible planificar a llarg termini.
Malgrat les bones dades macroeconòmiques, l’emprenedoria continua sent una assignatura pendent. Perquè hi hagi més innovació i projectes sostenibles caldria un entorn més estable, menys burocràtic i amb regles clares. Tanmateix, els indicadors mostren el contrari: Espanya se situa per sota de la mitjana de l’OCDE en llibertat econòmica i previsibilitat reguladora. Ara bé, també cal evitar la caricatura segons la qual qualsevol augment de contribucions és un “saqueig”. El debat fiscal no és només sobre impostos, sinó sobre com fer compatibles les ganes d’emprendre amb la seguretat i la dignitat laboral.
