El net de Josep Lluís Ortega Monasterio, autor, com tothom sap, de l’havanera El meu avi, considera “una victòria” que a la cantada de Calella de Palafrugell de dissabte el públic acabés, com un sol home, refilant la popular cançó. Koldo Ortega Monasterio, que així es diu, ha anunciat una querella contra els autors del documental Murs de silenci, de TV3, en el qual s’insinuava que el compositor estava “relacionat” amb una xarxa d’explotació sexual de menors. Diu que això "és absolutament fals i manipulat" i que la innocència del seu avi “ja va ser acreditada judicialment, però no s'ha respectat”. Així doncs, el debat de la separació entre obra i autor de moment no cal, però, esclar, és inevitable.
Tota la pèrdua de prudència i la tremenda lleugeresa que ens regala la vida moderna –entenguem, com a tal, la comunicació a través de les xarxes– es fan paleses sobretot en el dret que ens agafem (un dret individual, autoajudant, que creiem merèixer) de reescriure la història segons ens dicti no pas el cervell sinó el cor bondadós i justicier. La “causa” és noble, per genèrica? Això ho suporta tot. Exigir “als espanyols” que demanin perdó pel genocidi colombí, voler enderrocar l’estàtua d’Antonio López, eliminar El meu avi, posar el peu al coll de Woody Allen és molt terapèutic i empoderador per a segons qui, perquè no té risc. I si no és cert? I si no és el del tot cert? No hi ha espai per a cap matís o dubte, no cal. Ens commou la Guerra Civil perquè “ja ha passat” i l’hem pintat dels colors –uns colors reals, en qualsevol cas– que més ens escauen. La guerra de Gaza, ara mateix, és tota una altra cosa, perquè està passant. Parlem d’enderrocar estàtues o silenciar cançons, pel pecat original que diuen que duen. On ens aturem? Les piràmides d’Egipte van ser fetes amb sang d’esclaus. No banalitzo cap dels crims que esmentava més amunt, perquè són crims. Però em costa entendre la facilitat i la unanimitat de les condemnes quan les denúncies s’han fet fora d’un jutjat.
