20/04/2021

Avís a la professora

2 min

Són unes estudiants de periodisme que, a través d’un professor que és amic meu (perquè cuina molt bé), em demanen si em deixaria fer unes fotos per a un treball. No m’agrada gens que em facin fotos, perquè treuen totes les meves flaqueses. Com que vull ajudar, faig el mico. Com que em fa vergonya, faig el mico. Com que si estic seriosa semblo enfadada, ric. Si ric, quedo falsa. Però em sembla lleig dir que no a unes estudiants (m’imagino, també, la vergonya que els deu fer) i dic que sí. Quedem a la Diagonal, davant de Catalunya Ràdio.

Molt polides, em donen les gràcies i em proposen tot de llocs per fer el “posat”. Jo, per fer-me passar la vergonya i per no semblar estirada, vaig fent comentaris. “Mira, un pipicà amb bancs a dins, per seure, que estan pixats”, dic. Llavors una d’elles em pregunta: “Tens animals domèstics? T’agraden?” És una pregunta que tothom pot i vol contestar. T’agraden o no t’agraden. Els explico que tenia un gos, de gossera, que es va morir durant la pandèmia. Totes dues fan una expressió sincera de pena. Una d’elles em diu que en voldria tenir un, de gos, però que la mare diu que ni parlar-ne, que si un dia ve amb un gos, ella se’n va. Mentrestant, l’altra dispara i dispara la càmera.

 Ignoro si la professora de fotografia –que m’expliquen que és una fotògrafa molt bona, que no els en passa ni una– els suggereix que entretinguin els “models” amb temes que els interessen per relaxar-los. Fotografiar escriptors no és el mateix que fotografiar models, que se saben guapos i hi estan acostumats. Si ha estat una idea d’elles, si ha sortit per casualitat, si no estava previst, és igual. És un moment d’intel·ligència, per part de totes dues, que funciona. Parlant del gos se m’oblida la cara que haig de fer. Es mereixen un deu, professora.

Empar Moliner és escriptora