Ayuso marca el pas
L’episodi de la celebració del Dos de Maig a Madrid, amb una cap de protocol aturant el pas cap a la tribuna d’autoritats a un ministre del govern d’Espanya amb fúria patriòtica, i fent-ho en nom i representació de la presidenta de la Comunitat de Madrid, és una representació bastant exacta del punt en què es troba el debat públic (és un dir) a Espanya. Evidentment la que surt guanyant, almenys en primera instància, és Ayuso, que obté allò que alimenta el seu populisme (controvèrsia i polarització, tan grollera com sigui possible) i fa centrar l’atenció en el fals argument amb què treballa la molt inflamada dreta nacionalista espanyola.
Aquest argument és el de falta de legitimitat del govern de coalició d’esquerres, que des del primer dia ha estat presentat pel PP (i per Vox i per Ciutadans, com a subproductes i tornaveus seus que són) com un conglomerat d’allò que la mateixa Ayuso va definir recentment com “el pitjor que hi ha a Espanya”. A saber: catalans, bascos, republicans i l’esquerra transformadora, que inclou feministes, LGTBI, ecologistes i tot de moviments i col·lectius que representen els enemics de la pàtria espanyola. Els contraris d’aquells que Feijóo va etiquetar com a “gent de bé”.
El maniqueisme i la polarització com a punt de partida, doncs: hi ha uns bons i uns dolents, i els bons mereixen governar (de fet, és de raó i justícia que ho facin), mentre que els dolents només volen fer mal a Espanya, i per tant mereixen literalment qualsevol cosa (preferentment nefasta) que els passi. D’entrada, per descomptat, el fet que ocupin el poder és il·legítim, i n’han de ser foragitats. Barrar el pas a tot un ministre en un acte públic (encara que això signifiqui rompre totes les línies vermelles del respecte i la dignitat institucionals) es converteix de sobte, dins aquest argumentari, en un deure patriòtic, una proesa per exhibir davant d’altres patriotes. Subvertir el sentit de les coses els resulta fàcil: no és Ayuso qui ha comès una falta de respecte institucional, era el ministre qui havia anat a provocar, com correspon a un que s’alia amb terroristes i gent de mal viure.
A més d’actualitzar la disputa pel lideratge dins el PP (Ayuso vs. Casado, ara Ayuso vs. Feijóo), tot plegat desprèn la ferum del guerracivilisme que mai, de fet, ha abandonat la dreta nacionalista espanyola. A Espanya segueix sense ser hegemònica la dreta liberal, per molt que se’n declarin, sinó una dreta nacionalcatòlica que basa la seva idea de governança en l’autoritarisme i la proscripció del diferent. Davant d’això, el panorama que es troben els és, com a mínim, encoratjador: els enemics de la pàtria es barallen, es divideixen, i es trenquen, enduts tant per desenganys i derrotes com per pulsions partidistes i (sobretot) personalistes. Independentistes catalans i esquerres espanyoles, particularment, a mossegades entre ells i dins de les pròpies files. Ayuso i els seus partidaris, des de l’autocràcia madrilenya, somriuen complaguts.
