23/07/2022

Barcelona 92: una dramatúrgia tensa

5 min
Imatge de la inauguració dels que van ser qualificats com a millors jocs de la història.

El moment clau de les Olimpíades són les cerimònies d’inauguració: representen una possibilitat única per (re)definir i mercantilitzar una comunitat, una ciutat, un país, a través de la dramatúrgia d’un espectacle d’estat. Un acte performatiu, curosament guionat durant sis anys, que és capaç de produir noves identificacions –identitats– i de canviar la imatge que el món té d’un determinat col·lectiu i un espai geogràfic.

En el cas de Barcelona 92, el relat escènic de la cerimònia inaugural era d’una importància cabdal. Quan Samaranch va pronunciar el mític “a la ville de Barcelone ”, només feia tretze anys de la mort de Franco i cinc del cop d’estat fallit de 1981: és comprensible el temor dels catalanistes que els Jocs fossin una eina per continuar el procés d’espanyolització. D’alguna manera, les Olimpíades –que poden ser enteses com un ritu de pas– representaven l’oportunitat d’assolir una mena de majoria d’edat democràtica, tant per a Barcelona i Catalunya com per a l’estat espanyol. El que significava ser català en el nou paradigma d’estat encara estava per determinar i eren l’escenari ideal per fer-ho. Alhora, els sobiranistes també consideraven que era una ocasió inigualable per irrompre en el discurs institucional. Com que tothom s’hi jugava molt, el procés per consensuar com s’havia de reimaginar la identitat catalana va ser d’alta tensió. Un exemple: no va ser fins al dia 3 de juliol que Josep Roca, el director global de les cerimònies, va saber que finalment la senyera i l’himne de Catalunya serien presents a l’Estadi Olímpic el vespre del 25 de juliol. Segons John Hargreaves, si no hagués estat pels actes performatius de resistència d’Acció Olímpica i de la Crida, el relat identitari català dels Jocs hauria estat molt diferent. Alguns del seus actes d’interferència –terminologia de Montserrat Guibernau– van ser decisius (com la interrupció d’una roda de premsa de Samaranch, per part de la Crida).

La nit de la cerimònia d’obertura s’havia de desplegar una pancarta amb el lema “Freedom for Catalonia ” durant l’actuació de La Fura dels Baus. Finalment no ho van aconseguir (van caldre vint-i-un anys perquè el Camp Nou exhibís un mosaic col·lectiu amb el mateix lema). El que sí que es va aconseguir, però, és –com deia– la presència de símbols nacionals catalans en la cerimònia d’inauguració. Tres anys abans, el rei d’Espanya havia rebut una xiulada en la inauguració de l’estadi. Per evitar que la situació es repetís, els reis van entrar a la llotja, saludant el públic, mentre els músics interpretaven l’himne català. La representació global de reconciliació i harmonia va ser un èxit i bona part de la població autòctona ho va entendre així. En el discurs inaugural, Pasqual Maragall va descriure Barcelona com una ciutat europea i mediterrània. Aquest relat, reforçat escènicament durant la cerimònia, va ser altament efectiu, tant per la idea de modernitat, i alhora de capitalitat històrica, amb què es volia relacionar Barcelona com per evitar el terreny conflictiu de la identitat nacional. Segons el publicista Lluís Bassat, un dels organitzadors de les cerimònies, es van dedicar més minuts i més esforços al tema de la mediterraneïtat que a cap altre.

Josep Murgades ha parlat a bastament de l’ús ideològic de la mediterraneïtat, com a part de l’estratègia classicista, del Noucentisme ençà. Més recentment, el trop ha servit com a subterfugi per adherir-se a una identitat no conflictiva, ja sigui per a cantants nascuts al “Mediterráneo”, ja sigui per a cerveses que aspiren a un mercat més ampli. Per representar aquest mar Mediterrani, es va cobrir el terra de l’estadi amb una tela (era el primer cop que es feia en una cerimònia inaugural): hi havia una clara voluntat de convertir el recinte esportiu en un espai escenogràfic, teatral. La dramatúrgia de la peça Mediterrani, mar olímpic de La Fura dels Baus escenificava un mite fundacional que conferia a la cerimònia el caràcter ritualístic i quasi sagrat que l’olimpisme demana. Alhora, establia aquest relat de la mediterraneïtat lligat a la mitologia grecollatina –en un intent d’anivellar el sud amb aquest “nord enllà” més “noble, culte, ric”– i ho feia a través de la mirada d’una companyia que havia estat a l’avantguarda de l’escena teatral europea durant els 80.

Manuel Huerga, el director artístic de les cerimònies, creu que la qualitat artística de l’espectacle es va veure afectada per la tensió sota la qual es van haver de guionar les cerimònies. Si la presència dels símbols polítics catalans va ser incerta fins a setmanes abans, la simbologia cultural, en canvi, va ser clarament prominent en el relat de l’obertura i la clausura. De fet, Huerga explica que mentre que la representació de la identitat catalana es va dissenyar sense problemes, l’equip creatiu no va aconseguir arribar a cap consens per escenificar la identitat espanyola (pel camí van quedar propostes com la de Bigas Luna, que s’imaginava una paella, amb nens fent de grans d’arròs, trossos de pebrot, pèsols, etc.). Al final, van acabar decidint anar a Sevilla per proposar a Cristina Hoyos que s’encarregués d’aquesta part: ben significativament, no havia estat possible crear la dramatúrgia de la identitat espanyola des de Catalunya.

Per acabar d’entendre com es construeix el relat identitari de les cerimònies olímpiques, l’anècdota que escric a continuació és molt il·lustrativa. Maragall volia que Lluís Bassat formés part de l’organització de les cerimònies, però Bassat no acabava d’entendre què hi pintava un publicista. “La imatge de Barcelona, Catalunya i Espanya depèn de la cerimònia d’obertura”, li va dir Maragall. Quan finalment Bassat va passar a formar part del grup que organitzava les cerimònies, el primer que va fer va ser una enquesta entre 260 agències publicitàries d’arreu, preguntant què sabien/pensaven de Barcelona, Catalunya i Espanya. Les respostes van evidenciar que Espanya era vist com un país poc desenvolupat, ineficient i en què la gent era impuntual i feia la siesta després de dinar. La puntualitat i el rigor organitzatiu, doncs, havien de ser el relat subjacent: Barcelona era capaç d’organitzar uns Jocs Olímpics de manera impecable. Les esperades paraules “the best Olympics ever ” que pronuncia el president del COI en cada cerimònia de clausura eren crucials en el cas de Barcelona.

Fins que van arribar les grans manifestacions del Procés, Catalunya no havia tornat a viure cap altre esdeveniment escènic popular tan determinant per al relat identitari. El fet que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, els màxims representants de les entitats que les havien organitzades, fossin acusats exemplarment per sedició reforça la idea del poder de les performances –particularment, per als pobles sense estat–. I és que són, potser, la manera més efectiva de guionar el present i incidir sobre la imaginació col·lectiva.

Elvira Prado-Fabregat és artista, filòloga i investigadora en 'performance studies'
stats