24/11/2023

Bevent-se el mar a Gaza

3 min
Un home portant en braços un infant a Gaza.

Hi ha un llibre imprescindible per entendre el que passa a Gaza. És un document històric i una obra clàssica del periodisme. A més a més, està molt ben escrit. Es va publicar per primera vegada el 1996 i es continua reeditant. La seva autora és la més llegendària reportera israeliana. El més sorprenent és que, fins on jo sé, mai no ha aparegut per les llibreries d'aquí una traducció al català o al castellà. És una llàstima. Perquè, insisteixo, Drinking the sea at Gaza [Bevent-se el mar a Gaza], d'Amira Haas, és un llibre imprescindible.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Amira Haas (Jerusalem, 1956) té el que podríem anomenar, en termes israelians, un pedigrí impecable. Els seus pares, sefardita ella, asquenazi ell, van sobreviure als guetos i als camps de concentració nazis. A diferència de molts altres, quan van emigrar a Israel es van negar a acceptar la casa que els oferia el govern: no volien ocupar la llar que els seus propietaris, una família palestina, havien hagut d'abandonar per força poc temps enrere.

Amira va estudiar a la Universitat Hebrea de Jerusalem, es va instal·lar durant uns anys a Amsterdam, va treballar a les feines més diverses, va aprendre diverses llengües europees i, de tornada a Israel com a professora, va començar a publicar articles en petites revistes d'esquerra. El 1989, quan es va esfondrar el règim de Nicolai Ceaucescu, el diari Haaretz va buscar algú que s'animés a informar sobre el que passava en aquell brutal hivern de Bucarest i Timisoara. Com que Amira podia parlar romanès, la van triar.

Al tornar es va especialitzar en qüestions palestines. I el 1993, quan els Acords d'Oslo van obrir una petita escletxa d'esperança, es va instal·lar a Gaza. Era l'única periodista israeliana que vivia a la Franja. El 1996 va publicar Drinking the sea at Gaza, una crònica feliçment desposseïda d'elucubracions i sensibleries, en què descrivia com el moment d'esperança havia quedat enterrat sota la violència israeliana, la corrupció i la incompetència de l'Autoritat Palestina, la brutalitat creixent de Hamàs i la Jihad Islàmica (que aconseguirien el poder una dècada més tard) i la impossibilitat física de desenvolupar una vida mínimament satisfactòria en un gran camp de refugiats que, de mica en mica, es va anar convertint en presó.

Noteu que el llibre va aparèixer el 1996. Han passat 27 anys. I, no obstant això, a Drinking the sea at Gaza hi ha tot el que va passar i tot el que havia de passar.

Jo vaig arribar a Jerusalem en la primera dècada d'aquest segle. Mai no havia trepitjat Israel. Vaig demanar ajuda a Eugeni García Gascón, patriarca dels corresponsals espanyols, i ell, a més d'explicar-me nit rere nit (vaig abusar a fons de la seva amistat) els entrellats locals, em va entregar una llista de llibres de lectura obligatòria. Encapçalava la llista Drinking the sea at Gaza. Quan el vaig acabar, Juan Miguel Muñoz, el meu antecessor, em va acompanyar en la meva primera visita a la Franja.

Estem acostumats a veure les ruïnes de Gaza després de cada bombardeig. Estem acostumats a relacionar Gaza amb el terrorisme de Hamàs. Estem acostumats a les imatges de cadàvers i enterraments, als crits, al furor i al dolor. Però això és només una part de la realitat. A Gaza hi viuen 2,2 milions de persones amuntegades (6.100 habitants per quilòmetre quadrat), dels quals el 40% són menors de 16 anys. A Gaza hi ha fonamentalistes islàmics i laics descreguts, hi ha terror i festes familiars, hi ha escoles i arsenals, hi ha gana i excursions a la platja. Hi ha treballadors que travessen cada dia els murs de la Franja per treballar a Israel. Hi ha éssers humans de tot pelatge que viuen com poden.

Haas, com Gideon Levy i altres grans periodistes israelians, forma part de la redacció de Haaretz [La terra], un diari fundat el 1919 i convertit avui en gairebé l'últim reducte de l'antic sionisme d'esquerres. Haaretz, com Haas, no intenta deshumanitzar els palestins, sinó més aviat el contrari. Això és remar a contracorrent. I costa. La major part de l'actual població israeliana no arriba a comprendre que una periodista jueva com Amira Haas visqui a Ramal·lah, la capital de la Cisjordània ocupada, i comparteixi les penúries palestines. Per descomptat, Haas és molt criticada a Israel. I també als territoris palestins, on impera la propaganda. Perquè Haas s'ha passat la vida informant, cosa que significa indisposar-se amb uns i altres.

Vaig parlar alguna vegada amb ella. No em va semblar precisament simpàtica. Amira Haas és ferma, obstinada, incansable. Aquell primer llibre seu, Drinking the sea at Gaza, s'hauria de traduir a tots els idiomes i hauria d'estar disponible a totes les llibreries i biblioteques. Això ens ajudaria a comprendre que, en aquest conflicte terrible, res no és blanc o negre: impera una trista gamma de grisos.

Enric González es periodista
stats