20/02/2022

BlackRock i l’ortodòxia capitalista

4 min

La carta anual d’enguany del president i director executiu de BlackRock, Larry Fink, ha tingut un gran impacte en l’entorn empresarial. BlackRock és el gestor d’actius més gran del món, i Fink, en la seva carta als directors executius de les empreses clients, promou un capitalisme ecològicament més sostenible, socialment conscient i orientat cap al futur: que prioritzi més la creació de valor per a les parts interessades (socis, però també treballadors, proveïdors, clients, l’entorn on està establerta l’empresa...) que per als accionistes.

L’exhortació de Fink sembla una benvinguda ruptura amb el dogma ortodox... però, encara que se suposi que es tracta d’una visió conscient, en realitat ni s’hi acosta. Aquesta visió, que Fink i altres líders corporatius han expressat altres vegades, es queda curta davant de les reformes radicals que calen si volem transformar el capitalisme d’acord amb els interessos de la gent i del planeta.

La versió de Fink del capitalisme dels stakeholders es basa en un joc de mans conceptual. Al capdavall, depèn del fet que es garanteixi un flux segur de beneficis als accionistes, cosa que significa que el valor per als accionistes es manté com a objectiu final. És, per tant, una traïció a la veritable vocació del capitalisme dels stakeholders : crear valor per al benefici públic.

Prenguem com a exemple el canvi climàtic. Fink celebra els avenços en termes monetaris perquè les inversions sostenibles han arribat als 4 bilions de dòlars. Però l’objectiu no hauria de ser simplement invertir més bilions en desenvolupament sostenible, sinó que les diverses parts interessades o stakeholders coordinin democràticament aquests bilions per concretar missions ambicioses, com ara la descarbonització mundial. El que maximitzaria els beneficis per a tothom és una economia neutra en emissions de carboni.

Perquè per injectar impuls, momentum i propòsit a l’economia, cal tancar la bretxa entre els stakeholders i els accionistes. I a la pràctica això implica empoderar els primers. Treballadors, ciutadans, líders sindicals, les institucions estatals o les ONG han de tenir un fort interès polític i financer en les operacions de l’economia capitalista.

Aquest canvi de paradigma comença reconeixent, d’entrada, el procés inherentment col·lectiu a través del qual es crea valor. Els productors i consumidors, treballadors i administradors, inventors i gerents, reguladors i inversors, creen valor conjuntament. El valor no brolla simplement de les ments d’emprenedors heroics, de l’audàcia del capital risc i dels líders corporatius. Allò que permet que tots aquests actors treballin conjuntament és el resultat de configuracions organitzacionals i institucionals.

Als sectors tecnològic, farmacèutic o energètic, les grans innovacions que han creat valor per als accionistes corporatius solen derivar de la inversió pública. La majoria de les innovacions que impulsen la revolució farmacèutica actual han estat finançades per inversions primerenques i d’alt risc d’institucions públiques dels EUA. Com ja he escrit en altres ocasions, des d’internet fins al GPS, les pantalles tàctils o la tecnologia que fa possible Siri, tot el que converteix els nostres telèfons en intel·ligents, és conseqüència d’inversions estratègiques públiques.

Ningú posa en dubte que la innovació també ha estat important al sector privat, especialment en la fase posterior de comercialització. La pregunta és per què el sector privat s’emporta tot el reconeixement i les recompenses. Per què els preus dels medicaments no reflecteixen la contribució pública original. Per què els drets de propietat intel·lectual són tan forts que inhibeixen la difusió del coneixement.

Part de la resposta és que l’acord entre els sectors públic i privat -que ho estipula tot, des de la propietat legal fins a la privadesa- està excessivament esbiaixat a favor de les empreses. Més encara, les mateixes empreses que van obtenir beneficis gràcies a les innovacions amb finançament públic ara destinen milions de dòlars a fer lobi per aconseguir normatives i polítiques tributàries regressives, tot per millorar-ne la rendibilitat. Per contrarestar aquesta influència indeguda, calen noves normes ambicioses que incrementin la responsabilitat i la transparència corporatives.

L’estat, però, no és l’únic stakeholder en el procés de cocreació de valor. Els treballadors també hi contribueixen molt, i no cal ser marxista per veure que el treball (i la naturalesa) creen almenys tant de valor com els propietaris dels mitjans de producció. En última instància, el veritable capitalisme dels stakeholders requereix un nou contracte social -recolzat per un nou consens econòmic mundial- que prioritzi el valor públic davant del privat i promogui l’“ecosistema” de la creació de valor.

Per tenir un ecosistema econòmic saludable cal que hi hagi competència entre les empreses, però també cooperació. Un ecosistema pròsper necessita que el sector públic, el privat i els tercers sectors treballin junts i associats per nodrir la innovació i el creixement de noves empreses.

La pandèmia de covid-19 ofereix dos exemples d’amenaces a la salut de l’ecosistema econòmic. La primera va ser el desenvolupament i producció de les vacunes. Les 6 empreses protagonistes van rebre milers de milions de fons públics, cosa que convertia les vacunes en un bé públic, però no se les va tractar així. El segon exemple va ser la distribució dels fons per a la recuperació per la pandèmia. S’haurien d’haver establert més condicions vinculants per als fons de rescat que molts governs van atorgar a les empreses.

Hem vist que Larry Fink manté la tradicional distinció entre stakeholders i accionistes. Però fixem-nos en els resultats: BlackRock és el cinquè accionista més gran de Fox News, una cadena que dona difusió a persones que s’esforcen per soscavar la democràcia nord-americana i l’estat de dret -que són dos fonaments del capitalisme nord-americà-. A quins accionistes els pot interessar, això?

Copyright Project Syndicate