Salvar vides: un dilema?

Salvar vides és un dilema? No ho era fa només cinc anys

L’'Open Arms' ha quedat retingut al port de Barcelona. Tot i que el govern de Sánchez en dona motius administratius, costa pensar que no hi hagi una decisió política al darrere. Queden lluny les imatges de l’'Aquarius' i l’'Open Arms' entrant als ports de València, Barcelona o Algesires. Retingut pel govern central, l’'Open Arms' ha rebut la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona. A l’acte de lliurament, l’alcaldessa Ada Colau afirmava que Open Arms “representa la Barcelona que volem ser”. I afegia que, davant del dilema de salvar vides, Barcelona ho té clar. "Free Open Arms", aquesta és la pancarta que penja des d’aleshores al balcó de l’Ajuntament.

Salvar vides és un dilema? No ho era fa només cinc anys. Davant les 366 morts d’aquell fatídic naufragi del 3 d’octubre del 2013, amb el fèretres posats en fila en un hangar d’aeroport de l’illa de Lampedusa, els polítics van respondre unànimement: “Aquesta no és l’Europa que volem”. L’aleshores primer ministre italià, Matteo Renzi, va demanar respostes immediates: “Fa vint anys nosaltres i Europa vam tancar els ulls davant de Srebrenica. Avui no podem tancar els ulls altra vegada i recordar-ho només després”. D’aquí que el govern italià posés en marxa l’operació Mare Nostrum, que va significar un augment considerable dels mitjans per patrullar en aigües internacionals de l’estret de Sicília. En poc més d’un any, es van salvar 170.000 vides.

Europa, però, no va continuar. A inicis del 2015, el govern britànic al·legava que una operació Mare Nostrum a nivell europeu tindria un efecte crida i encoratjaria els migrants a jugar-se la vida. Si bé salvar vides seguia sent l’argument principal, ara servia per justificar la política contrària, és a dir, la fi de les operacions de rescat i fins i tot més control i més devolucions a països com Líbia o Turquia. Sabent que no serien rescatats o que serien retornats immediatament, qui gosaria posar en risc la seva vida? “Ofega un migrant per salvar un migrant”, així ho va sintetitzar un periodista de 'The Telegraph'. Tot i que les evidències contradiuen la suposició de l’”efecte crida”, així és com el discurs humanitari i el de securització es van finalment donar la mà.

En poc més de cinc anys, la Mediterrània central ha anat quedant deserta: deserta de migrants, que ara queden retinguts abans d’arribar, i deserta de mirades incòmodes

El 18 d’abril del 2015 una nova tragèdia, aquesta vegada amb centenars de desapareguts, va tornar a posar el tema sobre la taula. Tot i que Jean-Claude Juncker, president de la Comissió Europea, va reconèixer que posar fi a l’operació Mare Nostrum havia sigut un error amb un alt cost en vides humanes, a partir d’aleshores salvar vides es va traduir sobretot en una política de lluita i combat contra els traficants. L’argument era que destruint les embarcacions dels traficants se salvava els migrants de caure en l’esclavitud i d’arriscar la vida a alta mar. Es tractava, doncs, de fer rescats preventius, evitant les seves morts deixant-los en terra. No cal dir que lluitar contra els traficants en connivència amb Líbia, un dels estats més fallits, corruptes i violents del món, és de per si un gran problema.

El 2018 ha sigut l’any de la criminalització de les ONG de rescat, del tancament dels ports italians i maltesos i de l’externalització del rescat a la guàrdia costanera líbia. Els estats no tan sols s’han retirat de les tasques de salvament a la zona central de la Mediterrània sinó que ara també exigeixen la retirada de les ONG. Diuen que d’això se n’ocupa la guàrdia costanera líbia, entrenada i finançada per la Unió Europea i molt en especial pel govern italià. La seva funció és fer justament el que una embarcació europea no pot fer legalment, és a dir, retornar migrants a Líbia, un país on segons les mateixes Nacions Unides se’ls exposa a un risc real de tortura, així com de violació dels drets humans més fonamentals.

En poc més de cinc anys, la Mediterrània central ha anat quedant deserta: deserta de migrants, que ara queden retinguts abans d’arribar, i deserta de mirades incòmodes, especialment les de les ONG de rescat. El dilema de salvar vides, però, segueix sent allà: per a cadascuna de les embarcacions que naveguen en aigües internacionals, que poden fer els ulls grossos o respondre a l’obligació legal de proporcionar ajuda a alta mar a aquells que a pesar de tot han aconseguit embarcar; dilema també per a uns estats confrontats per les seves ciutats, així com per la seva pròpia legalitat a través dels tribunals de justícia; i dilema per a una ciutadania que, com deia Matteo Renzi, pot tancar els ulls i recordar-ho després o exigir respostes dels seus governs que no només passin per salvar vides sinó sobretot per fer que ningú se l’hagi de jugar. I aquí Líbia no tan sols no és la solució sinó que és part fonamental del problema.

Més continguts de