La boda d'Almeida
Si Álex de la Iglesia hagués concebut les noces d'Almeida com a guió per a una nova pel·lícula, hauria estat acusat de presentar una exageració excessiva de la sèrie berlanguiana que va començar amb La escopeta nacional. Si hagués construït personatges com els que van anar al casament i hagués muntat un càsting per reclutar actors i actrius que els encarnessin, segurament hauria estat acusat d'abusar del que és grotesc fins a la nàusea.
Retratar davant els miralls còncaus el poder espanyol ha estat una praxi contínua a la nostra cultura, però crida l'atenció que la degradació de la vida espanyola arribi fins a l'extrem que els personatges del poder a Espanya no necessitin ser reflectits al Callejón del Gato per semblar el que realment són. Són el que veus, per a desgràcia de caricaturistes i còmics que tenen realment difícil l'exageració de les seves característiques per representar-los perquè ja són personatges exagerats. I estan feliços i satisfets de si mateixos. Sort amb el casament d'Almeida, amics del Polònia.
La presència de Joan Carles I i diversos membres de la Casa Reial a les noces de l'alcalde de Madrid té a més un enorme significat polític. Parlem d'un cap d'estat que es va haver d'exiliar a una dictadura petroliera perquè els seus casos de corrupció no afectessin encara més la institució política espanyola que segueix encarnant més que el seu hereu: la monarquia. I allà hi havia el rei de les amants i les comissions que va ser cap de l'Estat per designació de Francisco Franco. Capellans, toreros, feixistes, comissionistes, empresaris, periodistes cortesans, senyores amb barrets inviables i senyors amb la panxa a punt de fer saltar pels aires els botons de l'armilla del frac. I tot plegat retransmès en directe per Telemadrid, el No-Do al servei de Díaz Ayuso.
“Ayuso, sense nòvio, i l'emèrit, els convidats més victorejats al casament d'Almeida i Teresa Urquijo” titulava El Mundo. Encara sort que no van acudir-hi ni el Ku Klux Klan ni Adolf Hitler; s'haurien emportat sens dubte grans ovacions del poble espanyol del barri de Salamanca. "Sofía Palazuelo, futura duquessa d'Albam, serveix elegància amb un vestit de Devota & Lomba al casament d'Almeida" va titular el tabloide d'Inda OK Diario; així és la premsa espanyola, amics. Les dues grans absències al costat del nuvi de la mort van ser el Petit Nicolás i Javier Negre, que podrien haver acompanyat Froilà de Tots els Sants com a dealers del putodefensantEspanya perquè la festa no decaigués a la finca El Canto de la Cruz, propietat de Teresa de Borbón-Dos Sicilias i Borbón-Parma, àvia de la jove núvia del ja entradet en anys alcalde.
"Potser som feixistes, però sabem governar", va dir Almeida en un míting memorable. La primera cosa és inqüestionable, i que saben per a qui governen també ho és. Però no deixa de ser terrorífic l'exhibicionisme del bloc de poder espanyol que, mal que bé, ha mantingut el poder durant els dos darrers segles a costa de liberals, demòcrates, republicans, socialistes, comunistes, anarquistes i darrerament independentistes.
L'Espanya del casament d'Almeida existeix i crida guapa a Ayuso (cridar-ho a Almeida seria com dir-m'ho a mi, massa exagerat fins i tot per al poble del barri de Salamanca) com fa dos segles cridaven"vivan las caenas". L'Espanya que anava de putes dissabte i no faltava a la missa de diumenge. L'Espanya que després de la missa anava a veure afusellaments de rojos existeix i últimament va més amb la guerrilla que de costum. Tant de bo les víctimes d'aquesta Espanya no perdin de vista que, davant seu, cal actuar junts perquè la història no acabi com sempre.
