Quan vam descobrir l’actriu Betty White, la Rose de The golden girls (Las chicas de oro), ella ja tenia una llarguíssima trajectòria televisiva d’èxit. La primera feina important que va aconseguir va ser al costat d’una estrella de la ràdio, Al Jarvis, que en aquell moment feia el pas a la petita pantalla. Junts presentaven el Hollywood on television, sis dies a la setmana durant cinc hores i mitja sempre en directe durant quatre anys. White hi feia de tot: cantava, entrevistava, anunciava productes i fins i tot interpretava un petit esquetx amb Jarvis en què fingien ser un matrimoni força còmic. Aquella ficció domèstica li va servir per aconseguir un programa per a ella sola. Life with Elizabeth es feia en directe des del teatre de Beverly Hills, només per a Califòrnia. El 1954 el seu èxit li va merèixer una oferta de la NBC i la difusió del seu espai a escala nacional. Li van demanar que conduís un programa de varietats de mitja hora cada dia, The Betty White show. Va ser una de les primeres dones a assumir la producció d’un programa i el control del que passava davant i darrere de les càmeres. Només tenia vint-i-vuit anys. I va sol·licitar contractar una directora. Dues dones al capdavant d’un programa d’entreteniment. White començava l’espai cantant per donar la benvinguda als espectadors. Feia entrevistes i tenia la Frank DeVol Orchestra sempre en directe per amenitzar l’espai. Un dels col·laboradors del programa era el cantant i ballarí de claqué Arthur Duncan. Va ser el primer afroamericà que va començar a sortir a la televisió en directe de forma regular i sense que la seva participació vingués determinada pel color de pell. Senzillament era un ballarí excel·lent que s’estava obrint pas en el món de l’espectacle. Durant l’emissió era habitual que la Betty White establís una breu conversa amb ell de caràcter més personal abans de la seva actuació. Però no tota l’audiència va rebre de la mateixa manera aquelles xerrades afables. Els estats del sud van protestar per la presència d’un home negre en el programa de televisió. Van promoure el boicot a l’espai de Betty White fins que no s’acomiadés Duncan. La NBC va rebre milers de cartes amb la mateixa petició. Però Betty White va ser inflexible. Mai no li va passar pel cap acomiadar-lo. “Ho sento. En Duncan es queda. Hauran de viure amb això”, va dir, segons explica ella mateixa en el documental Betty White, que repassa la seva trajectòria. Arthur Duncan sempre ha agraït l’impuls que l’actriu i productora va donar-li en el món de l’espectacle. I White ha tingut la satisfacció d’haver fet el que calia en uns anys en què la televisió encara havia de superar molts prejudicis.
