15/11/2021

Boicots i censura de l’esquerra autoritària

3 min
Manifestació contra la 'llei mordassa'.

La censura s’ha tornat a instal·lar desvergonyidament a les nostres institucions: als governs, als mitjans de comunicació i cultura, a l’educació i, molt en concret, a la universitat. Hem passat de la correcció política que havia de protegir els més febles a la “cultura de la cancel·lació”, un manlleu de l’anglès per anomenar, eufemísticament, el boicot, l’eliminació i la censura. Aquí, per bé que creixen els casos denunciats, anem a remolc del món anglosaxó i podria ser que encara no s’hi reaccioni com als Estats Units, un país amb una més arrelada tradició de llibertat de pensament i d’educació humanística.

Als Estats Units, un dels darrers escàndols l’ha protagonitzat el Massachusetts Institute of Technology, que a l’octubre va acabar retirant la invitació que havia fet a la geofísica i professora de la Universitat de Chicago Dorian Abbot per pronunciar la John Carlson Lecture sobre canvi climàtic i vida potencial en altres planetes. El MIT va cedir a les fortes pressions en contra seva per un article publicat al Newsweek on qüestionava la implantació als campus universitaris dels criteris DEI (diversitat, equitat i inclusió), que, segons Abbot, violen el dret a la igualtat d'accés a la universitat de les persones, ja que són tractades com a estadístiques amb finalitats polítiques. Dorian Abbot hi proposava un marc alternatiu que anomena MFE (mèrit, imparcialitat [fairness] i igualtat [equality]) per tractar els qui volen entrar a la universitat com a individus –i no com a membres d’un grup identitari–, i que siguin avaluats en processos rigorosos pels seus mèrits i qualificacions. Aquest és el seu pecat!

El cas se suma –entre molts altres– al de Peter Boghossian, expert en pensament crític i professor de filosofia de l’educació i de ciència i pseudociència. Al setembre Boghossian va deixar la Universitat Estatal de Portland tip de ser assetjat per haver convidat a les seves classes persones les idees de les quals ell mateix no compartia –com ara terraplanistes, escèptics del canvi climàtic i membres del moviment Occupy Wall Street– per ajudar els seus estudiants a desenvolupar un pensament crític. Davant les denúncies va adoptar una actitud desafiant per mostrar com la ideologia s’imposava al rigor científic, i va aconseguir publicar en revistes acadèmiques articles plens de ximpleries però complaents amb les polítiques de la identitat. Entre altres, un de titulat “El concepte de penis com a construcció social”, publicat a Cogent Social Sciences, on argumentava que els penis eren productes de la ment humana i responsables del canvi climàtic. L’acadèmia no es va prendre bé haver fet el ridícul i l’ha assetjat fins a fer-lo plegar. 

Aquí els estudis universitaris –i bona part dels mitjans de comunicació i, no cal dir-ho, un munt de diversos nous ministeris, conselleries i regidories– també han pres partit per les dites polítiques de la identitat, amb agendes marcades per la ideologia i cegues a l’objectivitat i la veritat. Ara bé, que un govern ens vulgui fer feliços a la seva manera o que un telenotícies ens vulgui adoctrinar amb activistes fent de periodistes, agradi poc o molt, és conseqüència d’uns resultats electorals i d’unes empreses lliures per defensar el projecte de societat que vulguin. 

Però a la universitat, i en general en l’educació i la cultura, ocupades majoritàriament per perspectives d’esquerra autoritària soi-disant progressista, la censura ideològica, la cultura del boicot i la cancel·lació representen un greu atemptat contra la llibertat d’expressió i fan més difícil que hi pugui haver una ciutadania crítica capaç de construir el seu propi pensament. I si de moment els casos semblen excepcionals –tot i que en tenim de ben frescos–, no és perquè no n’hi hagi més, sinó perquè a la covardia autoritària dels censors s’hi suma el temor a la repressió dels afectats. És el triomf de la inquisició moral d’una certa pseudoesquerra en contra de la racionalitat, les conseqüències de la qual haurem d’analitzar amb atenció.

Salvador Cardús és sociòleg