29/09/2021

El bucle

2 min

Vist el primer debat de política general, ens trobem tan aturats allà on érem que fins i tot es repeteixen els que es queixen que som allà on érem. Al Govern, les tensions entre els socis són exactament les mateixes, accentuades en aquesta ocasió pel canvi en la presidència, de Junts a ERC. Aquest canvi no és petit, certament, però tampoc és suficient per canviar la inèrcia de la coalició. Ara com ara, la prioritat dels republicans sembla que sigui carregar de legitimitat històrica el seu retorn a la presidència de la Generalitat “més de vuitanta anys després” (com va recalcar Josep M. Jové), mentre que la dels juntaires fa la impressió que és fer tot el possible perquè aquesta situació sigui al més breu possible. La CUP, per la seva banda, gesticula amb aquesta proposta de referèndum que, com a mínim, xoca amb els dos anys acordats amb ERC per provar la taula de diàleg (o de negociació, com en volen dir Aragonès i els seus).

El panorama de l'oposició és, si és possible, encara més gris i previsible: tant, que podríem agafar les intervencions dels diferents portaveus, i serien intercanviables –a excepció dels canvis de cares que s'han produït– amb els debats de la legislatura anterior. Els socialistes segueixen insistint en la idea que l'any 2017 es va produir una fissura a la societat catalana i que cal convocar una taula de partits catalans (òbviament això només cerca diluir l'existència d'un conflicte entre Catalunya i Espanya dins una altra, diguem-ne, hipòtesi de treball que ni tan sols és certa). Els comuns continuen veient la fissura a l'interior del Govern, i això els du a repetir que és inviable (amb la finalitat que es rompi per, eventualment, donar lloc a un nou tripartit d'esquerres com els que van presidir Maragall i Montilla). I la dreta ultranacionalista espanyola continua també exactament on era: parlant del hàmster, o de Matrix, o de totes aquestes metàfores suadíssimes que tant els agrada repetir (sempre diem que els partits independentistes són pesats, i ho són, però el nacionalisme espanyol ho és encara més) i amenaçant de substituir la política per l'acció dels tribunals. Carrizosa, de Ciutadans, com a mínim ho va dir aquesta vegada sense embuts: “Els tenim al nostre costat”. Per si no ens n'havíem adonat.

No direm allò del dia de la marmota per no fer caure també aquest article dins el pou de les metàfores gastades. Sí que direm que els bucles es poden entortolligar fins a formar un nus, i que la política catalana (per pors, per tacticismes, per un excés de vigilar-se tots entre tots esperant l'error dels altres) ha acabat formant una espècie de nus gordià que l'estrangula i que no la deixa avançar exactament cap enlloc. Això fa que alguns visquin a l'espera d'un Alexandre que arribi i desfaci el nus amb un cop d'espasa, i de fet molts volen veure en l'expresident Puigdemont, que ahir va tornar a planar sobre el debat, aquesta figura salvífica. No serà ell, tanmateix, el cridat a guiar el poble, i, pel bé de la democràcia, cal que es faci feina per evitar la temptació dels lideratges messiànics.

Sebastià Alzamora és escriptor
stats