Cal deixar de fer coses pel que diran?
En les entrevistes de promoció del molt recomanable Estimat Miquel , Llach ha admès que en un moment van decidir, Martí i Pol i ell, distanciar-se de Guardiola per no perjudicar-lo. Van escoltar en tertúlies comentaris del tipus "menys Llach i més jugar", i no van voler ser un motiu per criticar l'amic futbolista. Saber-ho em millora la bona imatge que tinc d'ells. I alhora, m'ha sabut molt de greu. Molt. M'ha entristit, de debò. Com m'ha entristit saber que el poeta i el cantant van optar per fer menys aparicions conjuntes per no ser acusats de fer-ho per interessos comercials. Tot plegat defineix bastant el caràcter català. Tant les crítiques injustes davant d'un fet preciós, que un poeta i un cantautor es facin amics i creïn conjuntament, com la seva reserva a aparèixer junts "pel que diran". Hi ha un barem bàsic per valorar les crítiques: si les fa gent que t'aprecia o gent que et detesta. Si persones que et valoren et fan arribar alguna incomoditat sobre el que fas és bo tenir-ho en compte, és significatiu i poden tenir raó. Però als que no et suporten, i sempre n'hi ha quan tens projecció pública, no els podràs satisfer per molt que rectifiquis. Quan entens que els que et volen mal menteixen si convé per desacreditar-te, és absurd deixar de fer el que vols perquè no ho utilitzin en contra teva: igualment s'inventaran alguna cosa. Segur que ens acabarem penedint un dia de tot el que ens hauria fet feliços i hem deixat de fer pel que diran. Perquè acabes castrant desitjos en un intent absurd d'acontentar els que mai et voldran cap bé.
