20/10/2019

El camí més curt

2 min

El pacifisme i la no-violència no són expressions de bondat celestial, sinó una estratègia política. No asseguren la victòria, però la violència garanteix el fracàs. El caos és atractiu, el foc és fascinant i l’adrenalina és addictiva, però tenen l’inconvenient que són formes menors de violència que solen aconseguir tan sols una cosa: ser esclafades per la violència d’estat, que és una forma major de violència però legitimida per la llei i l’ordre constitucional vigents, així com pel reconeixement de la comunitat internacional. Per molt injust que sigui i per molta ràbia que faci, això és així. Intentar guanyar per la força bruta quan la teva força bruta és infinitament menor que la del contrari és estúpid. Si hem citat fins a la sacietat Gandhi o Mandela (o Mujica, a l’Uruguai) no és perquè facin bonic. És perquè van ser líders que, conscients de la inferioritat de la força bruta del seu bàndol, van optar per l’estratègia del pacifisme i la no-violència. Van ser estrategs, van mirar lluny, van suportar presons i tortures, i finalment van assolir els seus objectius polítics i van guanyar. Aquesta és la seva lliçó.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

La violència és el camí més curt per esbravar-se els nervis, però també per perdre. És espectacular i cridanera, produeix eufòria i vertigen, i també la sensació de ser un mateix qui per una vegada marca els temps i dona les ordres. Però la sensació és momentània i enganyosa, i té com a conseqüència immediata debilitar les raons de qui comet violència i reforçar les del contrari. Pel que fa al cas que ens ocupa, ara el nacionalisme espanyol ja té “l’independentisme violent” que feia tant de temps que cercava, i pot fer-ne els malabarismes polítics i legals que vulgui, perquè té al darrere la força i la maquinària de l’Estat. L’independentisme, en canvi, ha vist com l’èxit inqüestionable de les Marxes per la Llibertat i la vaga general de divendres quedava enfosquit o eclipsat per una setmana de vandalisme. També per la violència dels Mossos, però això entra dins l’altre peu coix de l’independentisme: un lideratge polític que, com la vaca cega de Maragall, va topant de cap en una soca i una altra i que no es pot resistir a barallar-se internament ni tan sols en moments com aquest.

A l’independentisme li han sortit uns fills revoltats i insolents (i imprevistos) que surten a cremar coses. Són joves, són d’aquí (no estrangers, ni infiltrats) i tenen motius més que sobrats per a la ira. Perquè és cert que la corrupció, la injustícia i la involució democràtica (en un estat espanyol que ni tan sols garanteix als joves tenir feina ni vivenda dignes, mentre unes elits de pocavergonyes s’inflen a costa del seu futur) són escandalosos. Però tenen també un motiu més fort que cap altre per deixar de destrossar l’espai públic: no ser estúpids. No voler perdre. I cometre violència per reclamar la llibertat d’uns presos polítics que rebutgen i condemnen la violència és un contrasentit absurd i insostenible. L’estratègia no és d’ara o mai, és de mitjà i llarg termini.

stats