A l'Alemanya nazi, es parlava dels camps de concentració amb eufemismes com centres de repatriació, camps de treball, colònies de treball o zones de trànsit. També zona d'interès, com es denominava l'àrea que incloïa els camps d'Auschwitz i Birkenau, també dit Auschwitz II. Per la seva banda, a la Unió Soviètica tampoc no es referien als gulags pel seu nom. En comptes de camps de concentració, també acudien a atenuacions com colònies de treball o camps de correcció. I hi havia fins i tot camps per a infants, i per a mares amb infants.
Ara, la Unió Europea ha donat llum verda a la creació de camps de deportació d'immigrants fora de les fronteres comunitàries, seguint l'exemple dels que ha creat Giorgia Meloni a Albània. L'experiència italiana ha estat prou fallida, però, tanmateix, la proposta ha tingut un èxit insòlit a Brussel·les, i de fet Espanya es va quedar tota sola oposant-s'hi (això no vol dir, entenguem-nos, que no la posi després en pràctica). No és que l'expressió camp de deportació funcioni massa bé com a eufemisme, perquè és per si mateixa prou tenebrosa, però igualment no deixa de ser una manera d'evitar dir camp de concentració, que és el que tot fa preveure que seran veritablement aquest tipus d'equipaments. La iniciativa de la seva creació, així com els termes i condicions —econòmiques— amb els tercers països on siguin construïts es deixen a l'arbitri de cadascun dels estats membres, amb un seguit de requisits comuns que, en llegir-los, gairebé semblen més amenaces que no garanties. Que s'especifiqui que en aquests camps s'hi hauran de respectar els drets humans, que ningú hi ha de córrer cap risc per motius de raça, sexe o religió, o que les persones recloses rebran educació, sanitat i allotjament digne, semblen gairebé sarcasmes per acabar de reblar aquesta involució cap als pitjors moments de la història europea recent. Més que més, amb una Europa que ja té una política migratòria repressiva i violenta, amb matances com les de Tarajal o Melilla en el seu historial recent, o acords amb països que ostensiblement no respecten els drets humans, com Tunísia, Líbia o el Marroc.
Per dir-ho de manera encara més clara, la UE crearà —fora de les seves fronteres, on no ho vegi gaire ningú— presons per als més pobres, els més desposseïts, els que difícilment tindran ningú que els defensi. També podran ser-hi retinguts no de forma provisional, sinó indefinida: és una manera de dir que l'opacitat i l'encobriment dels abusos que s'hi cometin seran pràcticament totals. Al mateix temps hem vist el canceller Friedrich Merz alinear-se amb Netanyahu amb la seva visita a Israel. Aquesta deriva de la UE se suma a la dita Nova Estratègia de Seguretat dels EUA dissenyada per Trump, que bàsicament consisteix a aplicar l'eslògan Amèrica primer a la geoestratègia mundial. Com ha tuitat el senador d'Arizona i exmilitar Mark Kelly, la visió del món de Trump és de guanyadors i perdedors. Ell, òbviament, és el guanyador principal, i Europa una perdedora que, a més, sembla decidida a comportar-se com a tal.
